El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?
En aquesta ocasió, dins encara del tradicional mes de Maria, m’enviava fotografies de la imatge de la Marededéu de Meritxell, de la que expliquen el Jordi Vigué i Vinas , el Jordi Guillamet i Anton i el Francesc Rodríguez i Rossa, a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0644501.xml
Una de les peces més interessants que guardava el santuari i que fou destruïda totalment pel foc era la imatge de la Mare de Déu de Meritxell, una talla romànica de fusta policromada, de 0,82 m d’alt, notable exemplar, considerada una de les més antigues de tota l’àrea pirinenca. Bé que en molts llocs consta com datada dels segles IX, i fins del VIII, a l’XI probablement a causa de la seva rusticitat i del primitivisme tan elemental de la seva factura, nosaltres de cap manera no la creiem anterior al segle XII, tal com opinen Marcel Durliat (Anjoutey, Territori de Belfort, 2 d'octubre del 1917 - Tolosa de Llenguadoc, 26 de desembre del 2006) i V. Allegre.
La Mare seia en un setial a manera de banc, llis, força deteriorada la fusta, bé que ben decorat amb pintura. La seva cara, molt estilitzada i triangular, tenia un front gros, uns ulls en forma d’ametlla, també grossos i penetrants, transparents, ben treballats i ressaltats per la pintura; el nas llarg i la boca ben proporcionada, les galtes esllanguides i la barba petita. Vista frontalment, la cara es veia deformada i asimètrica, inanimada, però, de perfil, era esvelta i força expressiva. Maria duia damunt el cap una corona, decorada amb cinc florons molt matussers. Sota la corona un petit vel de color blanc amb les vores guarnides, que li cobria el cap i les espatlles fins al nivell del pit. Anava vestida amb una túnica força cenyida, de la qual només es veia la part inferior, que derivava en una colla de plecs simples, verticals i paral·lels; la túnica, de color vermell, era guarnida amb motius diversos, flors i estels, de color daurat; la vora inferior també era ornamentada. Damunt la túnica duia una casulla llisa de color blau, que deixava al descobert les mans, la part davantera de la qual es recollia damunt la falda i deixava al descobert unes mans rudimentàries i tosques, molt grosses i mancades, per la seva forma, de naturalitat; la mà dreta, amb els dits polze i del mig exageradament separats, era estesa i com si originàriament hagués estat destinada a sostenir algun objecte, ceptre o flor de lis. La mà esquerra, amb el dit gros i el polze gairebé enganxats, sostenien el Fill pel costat. Maria mostrava uns peus, calçats i molt grossos.
El Fill era representat com un nen ja un xic crescut, assegut a la falda de la Mare, desplaçat una mica vers el seu costat esquerre. A diferència de la Mare, l’Infant no duia corona al cap, característica singular en les marededéus del Principat; la testa era coberta amb una cabellera abundant i molt ben pentinada, dividida simètricament per una clenxa al centre del cap, de la qual davallaven els cabells per darrere les orelles i es recollien al clatell. El Fill duia una túnica blanca i amb les vores ornamentades, com el vel de la Mare, amb uns dibuixos negres, llarga fins als peus, els quals, com en la majoria dels casos, eren mostrats totalment descalços; damunt la túnica duia un mantell, una part del qual cobria l’espatlla esquerra i l’altra passava per sota el braç dret i situava el seu extrem sota la mà esquerra, amb la qual sostenia, damunt el pit, un llibre tancat i amb tanques. El braç dret era molt curt i terminat en una mà enorme, la qual feia un gest com de beneir, però situada no pas vertical, com hauria correspost, sinó horitzontal, com la de la Mare.
Ja hem apuntat que es tractava d’una mà molt tosca i rudimentària, peça d’un acusat arcaisme, en la qual la pintura, amb predomini de colors bàsics com el blanc, el vermell i el blau, havia aconseguit un gran colorit i vistositat un xic cridanera. Era el treball d’un artista rural, el qual, amb tot, sabé infondre a la seva obra l’esperit camperol que, sens dubte, ell mateix posseïa. La imatge era estàtica completament.
La imatge de la Mare de Déu de Meritxell era la preferida dels andorrans, els quals en el curs de la història saberen retre-li l’homenatge escaient. Una antiga llegenda explica que aquesta imatge fou descoberta al peu d’una gavarrera, florida en ple mes de gener, per uns vianants, els quals, admirats per aquell fet singular, avisaren la gent de la contrada. Reivindicada pels parroquians de Canillo i d’Encamp, poblacions veïnes del lloc on fou trobada, la imatge fou duta primer a un lloc i després a l’altre, però cada vegada retornava, sense saber com, al lloc on havia estat trobada. Entengueren aleshores els habitants d’allí que la Mare de Déu volia restar en aquell lloc i per això li fou construït un santuari en honor seu.
En una sessió solemne del Consell General, haguda el 24 d’octubre de 1873, aquesta imatge fou declarada oficialment patrona i especial protectora del Principat d’Andorra, el qual en celebra la festa el 8 de setembre de cada any.
L’any 1914 aquesta festa fou declarada festa nacional andorrana.
El 1921 la imatge fou coronada canònicament.
D’aquesta imatge es conserven algunes còpies fidels, una d’elles a l’església arxiprestal d’Andorra la Vella, una altra a la Clínica Meritxell i una tercera, obra de l’escultor Sergi Mas, d’Aixovall, regalada, l’any 1968, pel Consell de les Valls al bisbe de la Seu Ramon Iglésias i Navarri (Durro, Alta Ribagorça, 28 de gener de 1889 - la Seu d'Urgell, 31 de març de 1972), amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva presa de possessió del càrrec de príncep mitrat de les Valls d’Andorra.
Sergi Mas Balaguer (Barcelona, 30 d'octubre de 1930) va ser l’autor de la nova de la imatge de la Verge de Meritxell, després de la destrucció de l'original romànic per un incendi el 1972. Al ensems aquesta reproducció fou arrencada i cremada per un pertorbat.
L’any 2005, l’escultor canillenc Jaume Rossa - ens agradaratenir noticia del cognom matern, i del lloc i data de naixement a l’email castellardiari@gmail.com - va cedir el 2005 una nova imatge
L’any 2016 es parlava de tallar una imatge el més semblant possible a l’original romànica que se suposa que va cremar –o millor dit, desaparèixer– a l’incendi del 1972. Per això es va recórrer a una tecnologia punta, un programa informàtic que és capaç de tallar una peça a partir d’imatges fotogràfiques del model, d’on extreu les proporcions, formes i fins i tot les textures de la superfície. Es veu que el resultat final és espectacular: no ja una còpia, sinó una rèplica gairebé perfecta. Una tecnologia que per primera vegada s’aplica a una imatge religiosa i que –com deu haver intuït el lector– resulta ideal per a un cas com el de Meritxell, en què només es disposa de documentació fotogràfica –negatius de Claverol i de Burgués Martisella, segons fonts coneixedores del cas. Quan la imatge estigui tallada –a làser, recordem-ho– hi intervindrà una restauradora, que hi posarà la capa de policromia.
https://www.bondia.ad/cultura/meritxell-nova-talla-la-patrona
http://santuariodemeritxell.com/ca/el-santuari/nostra-senyora-de-meritxell
La imatge que retratava el Jordi Vila Juncá, és ja la imatge tallada a làser?. Preguem confirmació a l’email castellardiari@gmail.com
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació