Diari de Castellar del Vallès

  Hi ha institucions que no aprenen: només canvien el llenguatge amb què justifiquen el mateix instint de poder. A l’Espanya dels anys trenta, una part significativa de la jerarquia eclesiàstica no només va mirar amb recel la República; va contribuir activament a legitimar el seu enderrocament, beneint una croada que va convertir la fe en coartada i la repressió en virtut.  El resultat és conegut: nacionalcatolicisme, silenci còmplice i una aliança orgànica entre altar i estat que va desfigurar la idea mateixa de justícia. Amb la Transició es va prometre una esmena a la totalitat. Però el pacte també va incloure una quota d’amnèsia: continuïtats personals, cultures corporatives intactes i una arquitectura institucional que, massa sovint, ha confós estabilitat amb impunitat. La toga va heretar inèrcies; la sotana, privilegis simbòlics i materials. I quan calia incomodar el poder, la resposta ha estat irregular, selectiva, a vegades d’una severitat exemplaritzant i, altres, ...