Diari de Castellar del Vallès

  Diuen els monjos del desert que a l’entrada d’un poblat anomenat Kermanshah hi ha un arbre cobert de sal. Ningú sap qui el va plantar: alguns diuen que fou un nen que va perdre el pare sota els drons; d’altres, que fou la pròpia terra, cansada d’ulls humans. L’arbre, mut, creix enmig de les runes d’una escola, i cada branca sembla un braç alçat demanant paraula.   El viatger Svileta hi arribà un capvespre, després de travessar la pols dels camins i el fum de les petrolières. Observà aquell arbre com qui mira un oracle: la seva saba era amarga, i les fulles brillaven com petites llàgrimes cristal·lines. Al peu, un vell escrivia amb un bastó: “La guerra és el verb més antic, però nosaltres encara el conjuguem malament.” Svileta s’hi ajupí i preguntà al vell: —Per què no talleu l’arbre, si és fet de dolor? I ell li respongué: —Perquè és l’únic que recorda el gust de la humanitat. En aquell moment, una brisa de sorra alçà un murmuri llunyà, com si mil veus recitess...