ENCARA QUE SER POBRE NO ÉS PECAT, SI ASSEMBLA MOLT, OI?.

L’Enric es refeia de la terrible pallissa que havia rebut, al Palau de Fires de Girona,  on compartia espai amb una vintena de  persones sense sostre.

Li venia al cap la cronologia dels darrers anys; quan va acabar l’enginyeria tècnica,  ja treballava en una empresa del sector metal·lúrgic,  com extern contractat per un proveïdor de serveis, ben aviat però,  va endegar els tràmits per  poder treballar directament pel seu compte.

Van ser uns anys bons, li pagaven les factures a 30 dies de la presentació, i va haver de contractar fins a 6 persones per atendre les peticions de l’empresa. Aleshores no va veure el risc de posar tots els ous a la mateixa cistella.

Va demanar préstecs als bancs per tenir tresoreria, i quan va conèixer a la Noelia, van comprar un pis amb una hipoteca del 110%

Feia poc més d’un any  l’empresa va endarrerir els terminis de pagament a 90 dies, i li va caldre incrementar les pòlisses de crèdit.

Abans d’acabar l’any 2019, els terminis de pagament s’allargaven fins als 180 dies, i el banc no li va ampliar les  pòlisses de crèdit, sembla que l’empresa estava “ tocada” financerament.

El sou de la Noelia no arribava per atendre el pagament de la hipoteca, i van demanar una mora al banc que els va dir que no era possible, perquè tenia un nivell de deute molt elevat.

L’empresa li va anar retirant feines, i li va caldre acomiadar i indemnitzar als treballadors, els retards en el pagament de la hipoteca s’anaven allargant, i la relació amb la Noelia s’anava enterbolint, li havia promès una vida regalada, i li estava fent passar tota mena d’angoixes econòmiques.

Van intentar amb el banc que acceptes la cessió del pis en pagament de la hipoteca, i no els ho va acceptar, finalment els va demandar per impagament, i els van denegar l’advocat d’ofici.

L’empresa va fer suspensió de pagaments i malgrat que podia continuar treballant els terminis de pagament eren ja indefinits perquè els havia d’aprovar la junta de creditors.

Va enviar milers de currículums, i es va adonar que la Covid.19, alhora que matava als més pobres, aturava TOTS els projectes de futur.

El banc va executar la hipoteca, i van haver de deixar el pis, la relació amb la Noelia és va fer molt tensa, i ella va marxar a casa dels pares, el banc li va bloquejar els comptes, es van retornar els rebuts d’autònoms, els pagaments fiscals, IRPF, IVA,...,  els diners de butxaca li van permetre poc mes d’una setmana en una pensió, i el següent va ser el carrer.

L’Enric s’adonava que el sistema l’havia fet fora, era per dir-ho suau, un deutor perpetu, i íntimament  es va jurar que lluitaria contra aquestes lleis tant injustes.

Abans d’adormir-se, va fer una ganyota que volia ser un somriure, recordant una de les dites d’Ermessenda de Valrà. “Ser pobre no és pecat, però s'hi assembla”