ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SALLAGOSA, ADVOCADA A SANTA EUGÈNIA. LA CERDANYA SOBIRANA. LA CATALUNYA ESPOLIADA
El Ramon Orriols Puig publica una fotografia de la façana de l’església parroquial
de Sallagosa , advocada a Santa Eugènia.
Sallagosa , en francès, oficialment Saillagouse) és una comuna de la
comarca de la Cerdanya sobirana , espoliada
de Catalunya en virtut del infame
Tractat dels Pirineus , signat pels reis
Felip IV de Castella i Lluís XIV
de França, mil vegades maleits davant Deu.
La República francesa no ha retornat – encara – a Catalunya aquests territoris
, malgrat tenir consciencia que la cessió és feu amb frau de llei.
Maties Delcor i Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d'agost
del 1992) escrivia a :
La parròquia de Sallagosa és una de les esglésies de la Cerdanya
mencionades en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell,
document pretesament escrit l’any 819, però que en realitat reflecteix l’estat
del bisbat d’Urgell al final del segle X. A la seva acta de consagració del 913
es fa el primer esment segur d’aquesta església. En aquesta data el bisbe
Nantigís acudí a la Cerdanya, al pagus de Llívia, a la vil·la de Sallagosa, per
a consagrar l’església, a precs d’Albert, sacerdot, i dels habitants del lloc,
que l’havien acabada de construir.
La parròquia de Santa Eugènia de Sallagosa fou visitada entre el 1312 i el
1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. De dret de visita pagà 70
sous.
L’església romànica va sofrir múltiples refaccions, especialment al segle
XVIII. L’any 1774 fou suprimit l’absis i en el seu lloc es féu una nova façana
de llevant.
Al costat hom va aixecar el nou campanar, que a la part inferior porta la
data de 1757.
Es tracta d’un edifici profundament transformat al segle XVIII. En el seu
origen degué ésser una església de nau única, capçada a llevant per un absis
semicircular i coberta amb una volta de canó de perfil apuntat. Actualment en
resta la nau, coberta amb volta de canó apuntada reforçada per arcs torals. El
mur de migdia, mig amagat per estructures posteriors i parcialment modificat
per l’obertura de tres ulls de bou, és adornat per un fris de dents de serra
que ressegueix el ràfec de la coberta, sostingut per mènsules esculpides, en
les quals traspua la predilecció de l’època per representar, gairebé
exclusivament, caps humans.
Cal datar les parts romàniques de
l’edifici al segle XII.
El Centre d’Art Sacré d’Illa conserva un frontal romànic que sembla
procedir d’aquesta església. Anteriorment era dipositat a la catedral de
Perpinyà, gràcies a una donació que féu el comandant Albar el 1921. Segons M.
Durliat (1954, pàg. 32), no hi ha cap mena de dubte que aquest frontal
procedeix del temple parroquial de Sallagosa, mentre que P. Ponsich creu que ve
de l’església d’Osseja, segurament de l’època de la consagració d’aquest temple
l’any 1219. Data de la primera meitat del segle XIII.
Al començament del segle, J. Sarrète (1903b, pàgs. 77-83) havia vist a
Osseja un frontal. Antigament, aquest frontal adornava l’altar major, fins que
Pere Llandes (1773-1815) encomanà a Antoni Domingo, escultor d’Illa, el retaule
que es pot veure avui a l’església. Heus aquí la seva descripció: “Es de tela
pintada sobre fusta i el fons de la taula és daurat, amb arabescs. Petits
medallons policromats figuren sant Pere i santa Llúcia, i al centre és
representat a l’interior d’una màndorla un Crist que beneeix, de dimensions més
grans que les altres figures.” El mateix autor assenyala que, conservat fins
aquests últims dies, fou privat de manera definitiva dels seus colors i de les
seves decoracions per causa d’un accident (Sarrète, 1903b).
Cal remarcar, però, que si la descripció de Sarrète és ben exacta, no
correspon del tot a la del frontal que estem estudiant. Al centre de la
màndorla es veu el Pantocràtor que beneeix amb la mà dreta, acompanyat dels
símbols dels quatre evangelistes. La pintura central reservada a Crist sembla
adequada per a una església consagrada en honor de Nostre Senyor. En els
compartiments laterals, quatre grups de tres apòstols es destaquen sobre un
fons vermell, de maragda o groc. La màndorla és de guix en relleu, com les
motllures interiors del marc. Si la figura de sant Pere portant les claus és
ben visible a dalt i a la dreta de Crist, la de santa Llúcia no existeix i no
pot ésser pintada per manca de lloc, en un frontal on figuren, entorn de Crist
en Majestat, els dotze apòstols. Possiblement, Sarrète deu haver confós amb
santa Llúcia el personatge que sembla portar a les mans una copa, situat a baix
i a l’esquerra del Pantocràtor, però no porta una copa sinó un llibre i es
tracta de sant Pau, disposat simètricament a sant Pere.
Aquest frontal, amb els relleus de guix, imita evidentment una obra
d’orfebreria. Però recorda, com diu Post, pel que fa a la figura central de
Crist, les pintures murals. Els apòstols semblen més monumentals del que
caldria esperar per a un plafó pintat de petites dimensions
Quan al topònim - de l'època en que Sagallosa formava part de Catalunya - hom defensa la
seva vinculació a l’activitat ramadera
Des de sempre Catalunya ha tingut “mals veïns” que ja amb les armes, ja amb les togues, la
fan objecte de constants espolis. També
com els reis Felip IV de Castella i Lluís XIV de França, mil vegades maleits
davant Deu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació