SANT PÈIR D’ESCUNHAU. VIELHA

 

Francesc Junyent i Maydeu ((Manresa, 1944 + Manresa, 29.01.2016 ) ,l’ Alexandre Mazcuñán i Boix (Barcelona, 1943 -1998)  el  Joan-Albert Adell i Gisbert (Barcelona, 1955)l’ Eva Bargalló i Chaves , el  Rafael Bastardes i Parera (1912 - 1997) , el  Josep Maria Trullén Thomàs (Barcelona, 1954) , la  Rosa Maria Gasol i Fargas i la  Núria Pedragosa García, escrivien de l’església parroquial d’Escunhau (Vielha) advocada a Sant Pèir, a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1341201.xml

L’edifici és una construcció d’origen romànic, però alterat, com succeeix en tants d’altres edificis de la Vall, per un seguit de reformes, les quals han emmascarat totalment la seva primitiva estructura, de la qual actualment només resta el cos d’edifici corresponent a la nau, i encara desproveït de la seva coberta original, puix que aquesta fou substituïda per una altra, feta amb fusta.

Bé que es conserven alguns finestrals originals, aquests, llevat d’un, situat al mur de tramuntana, han estat retocats o bé obturats. Malgrat això, tots, sigui quin sigui el seu estat, se subordinen a una mateixa estructura, concretada en obertures de doble esqueixada i rematades amb arcs de mig punt adovellats, fets amb pedra tosca.

La porta d’ingrés, que és, sens dubte, l’element més interessant del temple, és oberta en un lloc afegit a l’obra original, al capdavall del mur de migjorn, enfront de l’actual cementiri, i és construïda, a diferència dels murs de la nau, amb carreus de granit, perfectament tallats i disposats.

Fotografia de Vicent Miralles Tortes

L’aparell amb què ha estat obrada la nau és constituït per uns carreus de mides desiguals, mal escantonats i sense polir, però arrenglerats en filades horitzontals, amb incisions a les juntes, molt grosses, les quals imiten un carreuat.

 

Tal com es desprèn de l’anàlisi dels diversos elements que componen l’edifici, la part més antiga correspon a la nau, la qual, atès el seu aparell i la morfologia de les finestres, probablement fou aixecada el segle XI, i constitueix un dels exemples a la Vall d’Aran de clara substitució d’una tecnologia pròpia del segle XI. El segle següent hom reféu la porta, que ha perdurat fins als nostres dies. Ja en època gòtica, l’edifici fou ampliat, vers llevant, amb el previ enderrocament de l’absis romànic, amb un cos d’edifici quadrangular, el qual, com que excedeix l’amplada de la nau, és disposat a manera de  creuer. Altrament, aquest nou element reincorporat a la primitiva construcció encara mostra l’additament d’un segon cos d’edifici, també quadrangular, que allargassa l’edifici vers llevant. Per altra banda, l’església encara és engrandida, al cantó de ponent, ultra un presbiteri, amb l’adossament d’un campanar de torre, de coberta piramidal, aixecat el segle XVII, el qual s’enfronta, vers llevant, amb un campanaret d’espadanya, que remata el mur de ponent del cos d’edifici que suplí la primitiva capçalera. La manca d’edificis de clara filiació dins el segle XI a la Vall d’Aran dóna un especial atractiu a la nau d’Escunhau, la qual cosa fa que sigui d’un gran interès l’excavació arqueològica del seu subsòl per tal de comprovar-ne l’estructura