Llegia que a l’interior de l’església de Sant Andrèu de Casau és venerada
una imatge romànica de la Mare de Déu amb el Fill a la falda, talla de fusta,
policromada, de 81 cm d’alt, altura de la qual 5 cm pertanyen a la peanya.
La imatge, tot i que és un exemplar un xic tardà, segueix, en els seus
trets bàsics, l’esquema romànic. Així, Maria ha estat representada de manera
que evoca la idea d’ésser la Sedes Sapientiae. Seu damunt un banc, els costats
del qual han estat motllurats per unes faixes estretes, algunes de perfil
convex i d’altres d’aconcavat. Té la cara allargada, graciosa, amb les faccions
ben marcades i treballada amb detall. L’expressió de Maria conserva la
frontalitat, típica del romànic, acompanyada també de l’esteticisme
característic. La cara de Maria és emmarcada per uns cabells damunt els quals
hi ha un petit vel que amb treballs li reposa damunt les espatlles i li acaba
de seguida a l’esquena. Sobre el cap, una corona emmerletada amb unes fulles
amples i altes. Porta una túnica de coll rodó, ajustada de cos i de braços,
cenyida a la cintura, des d’on, vers la part inferior, deriva en un conjunt de
plecs, els quals cauen paral·lels. La túnica li deixa veure les puntes dels
peus, que porta calçats. Damunt ella un gran vel li cobreix les espatlles, es
recull damunt la falda i davalla vers els peus, tot donant lloc a un conjunt de
plecs. Amb la mà dreta sostenia enlaire algun objecte, actualment desaparegut,
mentre que amb l’esquerra subjecta el Fill.
L’Infant apareix col·locat damunt el genoll esquerre de Maria. Té l’aspecte
de seure, sense que sapiguem ben bé damunt de què. Es recolza amb els peus
directament damunt el genoll de la Mare, mentre té una posició que sembla
talment arrupit. Si el posat i els trets de Maria encara s’adscriuen força als
esquemes romànics, els del Fill ja són marcadament gòtics. La seva cara és molt
rodona, amb uns cabells arrissats que li emmarquen unes faccions que agrupen en
un petit espai els trets principals: ulls, nas i boca. Va vestit amb una túnica
recollida damunt la falda, des d’on baixa, derivada en una colla de plecs, els
quals doten el conjunt d’un gran moviment i aire de naturalitat. Té la mà dreta
enlaire, mentre que amb l’esquerra aguanta una fruita semblant a una móra molt
grossa, que porta damunt el genoll esquerre. Sota la túnica apareixen els peus,
que només deixen veure les puntes dels dits, descalços.
No direm res de la pintura, la qual té tots els indicis d’ésser fruit d’una
refecció posterior.
Es tracta d’un exemplar bonic, fruit d’un artista polit i observador, que
tenia cura del detall, el qual amb aquesta imatge executà un treball de
qualitat. Curiosament, tal com ja hem apuntat, el contrast entre els trets
d’una figura i de l’altra, molt diferents, la pèrdua de frontalitat del
conjunt, una mala combinació entre les línies que dominen la Mare amb les que
animen el Fill (aquest ja no es troba al centre de la falda, sinó desplaçat,
tampoc no seu, sinó que està dret, el moviment que hom li ha donat, etc), fan
pensar en un exemplar tardà dintre l’època romànica, el qual hem de situar dins
la segona meitat del segle XIII.
El gascó casau 'hort' prové del llatí (HORTUS) CASALIS 'hort prop de casa'
(cf. l'occità antic casal 'jardí')
https://oncat.iec.cat/llista_termes.asp?limit=1&terme=CASAU&button=Cercar
“Obiter dicta”, recordem una vegada més que
la forma NUESTRA SENYORA és un castellanisme de caire masclista que
pretén “ reduir “ la importància de la Marededéu. En la llengua catalana la
forma correcta és justament Marededéu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació