EL DIARI D’EN CINTET

Havia comprat una vella casa de camp. Estava fornida de mobles vells que respiraven experiències. En una de les habitacions, dins el calaix d’una tauleta de nit, vaig trobar el diari d’un jove. El seu nom va ser Cintet. Un dels capítols del diari parlava d’una situació personal. Estava a punt de fer la majoria d’edat. En Cintet es preparava per votar en unes eleccions. El text era ple de raonaments esparsos i dubtes. L’escrit posava – a primer cop d’ull tots els polítics ens estimen per igual - . No sento als polítics com els meus amics, tampoc enemics, però si distants. Trobo estrany que el nom dels partits estigui compost de qualificatius. Qui ha de posar els qualificatius sóc jo i ho faré segons el seu comportament. Cada partit té una declaració d’intencions on diuen el què ens donaran, a mi m’interessa saber el què ens permetran fer... de donar ningú dóna. He observat que per tradició els polítics es barallen sempre. Són les seves baralles, no les meves. El que m’afavoreix és la pau dins la relació política. Per aquest motiu quan algun polític no tingui un comportament educat no el votaré. Això si que ho puc entendré ja que és impossible saber que passa dins del SemiCel on viuen els polítics .

Cita d’en Svileta de Tessàlia: els polítics mai es presenten vestits de si mateixos, sinó vestits amb els teus desigs.

Francesc Estival Vilardell