LA GRAN MATANÇA DEL PORC

 

En Pitu de Cal Mestre era la cosa més tossuda del món. A part de tossuderia també era masclista com el que més. De les dones,  i en particular de la seva,  no en tenia gaire bona opinió

Les dones a la cuina i a cuidar els fills solia dir, i es quedava tan ample.

La Rosalia la seva muller era una dona prima alta amb grans ulls de color verd que quasi mai havia pogut dir la seva anima era seva. Era assenyada, neta i tenia la canalla i la casa neta com una patena. No opinava gaire mai res, però en el seu cap sospira per de ser alguna cosa mes que la pobra dona del Pitu de Cal Mestre. Eren temps de no gaire abundor i va fer el que el pare li va aconsellar.

Rosalia, casat amb el Pitu, te vaques , porcs i algunes quarteres de terra , no passaràs gana.

No, de gana no n’ha passat mai ni ella ni els fills. Quan se sent particularment trista, s’ho recorda i es diu que no ha tingut tampoc d´anar a treballar a la fàbrica com altres dones del poble.

Però aquell dia d’hivern a la tarda quan el Pitu  va agafar els ganivets per matar el porc, li va dir.

Pitu,  i si esperem demà ?. Avui és molt tard no et donarà temps a trossejar el porc, amb el llum de carburo si veu molt poc, i tu encara has de munyir les vaques.

Tu que sabràs dona de deu, va contestar en Pitu, el deixaré damunt el banc de la matança, com que fa fred demà anirà més bé per tallar.

I tal dit tal fet, amb l’ajuda de la Rosalia i la canalla va matar el porc i el va deixar sobre el banc. Feia un fred que pelava darrere la casa. La Rosalia sols va ficar la sang en un gran gibrell. La va portar a dins la casa, la havia de fer servir l’endemà per les botifarres negres. En Pitu va munyir les vaques varen sopar i a dormir.

L´endemà la Rosalia mentre preparava l'esmorzar, fregia una mica de cansalada per a acompanyar les mongetes, va sentir uns grans crits.

Rosalia, vine corrents!

Ho va deixar tot i va baixar corrents les escales. En sortir per la porta a la qual anomenaven portalet, la que donava a darrere va veure el desgavell. El banc completament buit i en Pitu amb cara d’ense i la boca oberta.

Que ha passat, va murmurar la dona.

Recony que no ho veus, ens han robat el porc!

Que farem va dir la Rosalia?

Doncs mira en matarem un altre i no se t’acudeixi dir res a  ningú encara es riurien de nosaltres.

I així ho varen fer, la Rosalia no li va costar gaire  no dir  res , ara al Pitu li bullia  la sang i es feia moltes preguntes . Qui havia robat el porc?. I cap resposta.

I així varen passar els mesos fins que un dia el Bado de Cal Ample li va comentar un dia que prenien cafè al bar del poble.

- Pitu , per cert ja saps qui et va robar el porc?

En aquell moment si no agafen el Pitu li planta un parell de bufetades al Bado.

Molt enrabiat va dir, ara mateix acabo de saber qui era el lladre. Fins ara no ho sabia. Mira Bado , jo et tenia per bon jan. D´ara endavant tothom sabrà que ets un lladre de porcs morts.

I amb un cop de porta va marxar. Pel camí a casa seva per primera vegada va pensar que la Rosalia aquell dia havia tingut raó. El va matar al vespre per dur la contraria.

Montserrat Vilaró Berenguer