Tot i el seu
origen romànic, l’actual església de d’Erilcastell, advocada a la Marededéu,
mal dita Santa Maria per la nefanda influencia de la llengua castellana , és un
edifici modern, amb un atri i un cimbori del tipus ribagorçà.
.jpeg)
.jpeg)
Fotografies de Jordi Contijoch Boada.
Al Museu Diocesà
de Lleida es conserva una talla de la Mare de Déu de fusta policromada,
procedent de l’església de Santa Maria d’Erillcastell. Va ingressar a
l’esmentat museu el 1897 (Boletín Oficial Eclesiástico de la Diócesis de
Lérida, 1897, pàg. 117) i està inventariada amb el número 338 (número antic
74). Per una etiqueta enganxada al dors de la imatge sabem que aquesta peça va
estar guardada al Museu del Poble durant els fets bèl·lics del 1936 i que
posteriorment fou traslladada a Saragossa (amb el número 565) —tal com succeí
amb la resta dels fons artístics del territori lleidatà—, i recuperada pel
Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional. El seu estat de
conservació és molt deficient, sobretot en la part baixa de la peça, que està
molt afectada pels corcs. Les seves mides són 72 cm d’alçada, 28 d’amplada i 17
cm de gruix.
.jpg)
La imatge
representa Maria asseguda com a Sedes Sapientiae, la representació d’arrel
bizantina del tron de la saviesa. Com és propi d’aquest tipus iconogràfic, la
talla es caracteritza pel hieratisme i la frontalitat de les figures. La Verge
està asseguda en un setial molt senzill, compost per dos muntants coronats per
poms esfèrics (dels quals sols n’ha restat un), i amb la seva mà esquerra
suporta el nen, que està assegut en la seva cama esquerra, mentre que l’altra és
en posició de sostenir algun objecte avui perdut. Una àmplia diadema molt
mutilada corona la testa de la Verge, en la qual destaquen els cabells
pentinats amb ondulacions. Els seus trets facials denoten un artista poc lluït:
un nas excessivament prominent, quasi geomètric, i un mentó molt sortint
accentuen l’expressió dels ulls pintats. Va vestida amb una túnica vermella
que, una mica més amunt de l’alçada de la cintura, està decorada per un cinyell
i es tanca al coll per un rivet daurat rodó. Damunt de la túnica es disposa el
mantell, decorat per un galó daurat que recorre tot el contorn. Aquest mantell
constitueix una mateixa peça malgrat que, en un moment indeterminat, es va
diferenciar mitjançant la policromia, donant l’aparença de dues peces distintes.
Aquest indument cobreix el cap de Maria, li cau per damunt de les espatlles i
fa una volada per darrere el braç dret girant cap a la falda i cobrint
totalment la cama dreta. Aquest tombant del mantell s’aconsegueix amb una forma
molt forçada, la qual provoca un angle geomètric i un caient totalment
vertical. Per la banda esquerra el mantell es disposa damunt de la falda i
serveix de coixí al Nen. Hom pot observar aquest tipus de mantells en imatges
tardanes, datables ja al segle XIII, com la marededéu de procedència
desconeguda del MNAC (3 921) o la marededeu d’Urtx.
El Nen va vestit
amb túnica blavosa, sobretúnica cenyida i mantell, el qual sols cobreix la part
esquerra de la figura. Amb la mà esquerra suporta el llibre que alhora recolza
damunt la cama, i amb la dreta fa el senyal de la benedicció. Duu corona
decorada amb formes romboidals.
La composició
general de la talla d’Erillcastell respira l’arrelament en les fórmules
romàniques, amb el hieratisme i la frontalitat asimètrica característica, però
hi ha trets que indiquen el coneixement de models concebuts amb fórmules noves.
Així, tant per la indumentària com per l’actitud de les figures —el gest de
protecció de la Verge indica que deixa la funció pròpia de l’estil romànic de
presentació i de tron, per atansar-se més a la de mare, els lleus somriures—
opinem que aquesta marededeu s’ha de datar en un moment tardà, cap al final del
segle XIII. Altrament, cal esmentar que aquesta cronologia és difícil
d’atribuir, ja que es tracta d’una producció local i popular, fins i tot un xic
barroera quant a la solució del caient dels induments o a la concepció dels
volums de les parts del cos, característiques totes elles que es veuen
accentuades per les policromies posteriors que la fan més arcaica i més poc reeixida.
https://www.turismealtaribagorca.cat/sites/default/files/mes_romanic_0.pdf
Des de sempre
Erillcastell ha tingut un accés difícil, que s’ha agreujat en quedar deshabitat
durant el darrer terç del segle XX. Malgrat aquest fet, Erillcastell té una
identitat històrica molt important, lligada a l’antiguitat de la família
d’Erill.
El castell està
datat el 1024 i va ser donat als Erill el 1040. El primer membre conegut va ser
Ramon I d’Erill, documentat el 1077. Els Erills eren súbdits dels comtes del
Pallars, però no s’acontentaren amb la situació i passaren al servei dels reis
d’Aragó a finals del segle XI.
Intervingueren en
la conquesta de les terres lleidatanes i aragoneses (reberen Fraga, Almenar i
altres llocs) i enllaçaren amb famílies poderoses. La baronia d’Erill, amb el
centre inicial a Erillcastell, comprenia La Vall de Boí (on emprengueren la
construcció de les esglésies romàniques), la vall de Viu, de Manyanet, la Vall
Fosca i la ribera oriental del Noguera Ribagorçana entre El Pont de Suert i
Espills.
Des de 1599, la
baronia passà a comtat i rebé grandesa d’Espanya el 1708 de mans de l’arxiduc
Carles.
Els comtes d’Erill conservaren una bona part
dels seus dominis fins a la fi de l’Antic Règim.
Alberto Álvarez de Toledo y Mencos, es en l'actualitat el XV conde de Eril,
S’aprecia una “
mala consciència “ pública, tothom recorda que el 30 de novembre de l'any 2000 el Comitè
del Patrimoni Mundial de la UNESCO va aprovar la inscripció de les “Esglésies
romàniques catalanes de la Vall de Boí” a la llista del Patrimoni Mundial. Les
esglésies romàniques de la Vall de Boí, van ser inscrites a la llista del
Patrimoni Mundial sobre la base de dos criteris universals excepcionals:
L'important
desenvolupament de l'art i l'arquitectura romànica de les esglésies de la Vall
de Boí és el testimoni dels profunds intercanvis interculturals a l'Europa
medieval i en particular a través de la barrera muntanyosa dels Pirineus.
Les esglésies de
la Vall de Boí són un exemple particularment pur i homogeni de l'art romànic en
un paisatge rural mantingut pràcticament intacte.
Catalunya posava
“ tota la carn a la graella” per obtenir aquell reconeixement, i al ensems
permetia que el temps i la incúria fessin la seva “ feina “.
Fa anys que
maldem per recuperar la memòria dels edificis escolars anteriors i/o coetanis a
la dictadura franquista, esperem la
col·laboració de tothom fent-los arribar imatges i dades a l’email
castellardiari.gmail.com
Que la Marededéu i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels armenis, kurds, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, ... , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació