ELS NADALS DEL PARTIT PERDUT (PP)

 

Una freda nit de desembre, una calma estranya planava sobre el carrer Génova. Les llums del pessebre institucional parpellejaven i els presidents Autonòmics i el President  del PP,  estaven reunits en consell secret, brindaven amb cava català, per celebrar un futur que ells imaginaven radiant.

Quan l’última campanada del rellotge marcà la mitjanit però, l’aire es glaçà.

 

D’entre les ombres del saló, va aparèixer un espectre vestit amb túnica blanca i ulls de gel —el Fantasma dels Nadals Futurs - . No digué res; el seu silenci era més aclaparador que qualsevol discurs.

 

Els agafà de la mà, un per un, i els mostrà visions. En la primera, veieren les seves llars buides: fills allunyats per escàndols, cònjuges que els giraven l’esquena, amics que ja no els convidaven ni a dinars de Nadal. Els àpats familiars s’havien tornat tertúlies de retrets i silencis.

 

En la segona visió, el fantasma els mostrà urnes buides, seus tancades, i banderes mig esquinçades. L’electorat que un dia creien etern marxava, uns cap a l’exili de la indiferència, d’altres, cap a partits nous que prometien redimir allò que ells havien corromput.

 

Finalment, la darrera imatge fou la més fosca. Veieren noms coneguts projectats sobre papers d’un jutjat. Els seus somnis de poder dissolts en lletres petites i dictàmens judicials. "Aquest és el Nadal que us espera," xiuxiuejà el fantasma. "Un Nadal on els carillons repicaran, però no per a vosaltres."

 

Quan acabaren les visions, el sol d’hivern s’escolava pels finestrals del despatx. Ningú no gosà parlar. Només sentiren el pes d’una pregunta que els ressonava a dins, potser massa tard: podríem haver fet alguna cosa bé?