EL MILLOR ÉS ENEMIC DEL BO

 

El radar només veu allò que supera un llindar: una certa massa, una certa superfície metàl·lica, una certa energia retornada que sobresurt del soroll de fons. Els ocells, si són petits o massa dispersos, queden per sota d’aquest llindar i es tornen invisibles, com si no existissin.

 

Hi ha una crueltat semblant en moltes eines de diagnosi del càncer: només “s’encenen” quan la massa tumoral té una mida suficient, quan ja hi ha prou volum de teixit transformat perquè l’aparell el pugui distingir del soroll del cos sa. Fins aleshores, el càncer és com un ocell petit perdut en un cel immens: hi és, viu, actua, però no apareix en cap pantalla. I aquesta invisibilitat no és un consol, sinó una amenaça silenciosa.

 

Aquesta situació revela un límit profund de la tecnologia: confiem en instruments que necessiten que el mal ja sigui prou gran per reconèixer-lo, que l’ombra sigui prou fosca per detectar-la. El resultat és un retard estructural: l’alarma no sona quan neix el problema, sinó quan el problema ha crescut prou per imposar-se als nostres sensors. Entre el primer error d’una cèl·lula i la primera imatge diagnòstica hi ha tot un desert de temps, ple d’oportunitats perdudes.

 

També hi ha una dimensió ètica: saber que els nostres “radars mèdics” deixen fora una multitud de microcàncers incipients obliga a mirar amb humilitat el discurs de la medicina tecnificada. No es tracta només de tenir màquines més sensibles, sinó d’acceptar que sempre hi haurà vida (i malaltia) per sota del llindar del que sabem veure. Aquesta consciència fa més valuosa la prevenció, l’escolta del cos i la recerca de mètodes que no depenguin només de la mida de la lesió.

 

En el fons, tant al cel com al cos, el drama és el mateix: el que no passa del llindar no compta, no es registra, no entra en l’estadística. El repte humà és no confondre allò que els nostres instruments no detecten amb allò que no existeix. Perquè els ocells hi volen igualment, i el càncer, massa sovint, també.