L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA HA DE SER HONRADA I SEMBLAR-HO

  

L’administració PÚBLICA , com la dona del Cèsar, ha de ser honrada i semblar-ho. Massa sovint  però,  entre papers, decrets i taxes, la seva aparença s’esquinça com una toga vella. La dignitat del servei públic, que hauria de ser el seu estendard, queda tacada pels mecanismes que ella mateixa crea per gestionar la vida comuna.

El ciutadà paga, confia i espera una correspondència justa: que qui menys contamina pagui menys, que qui genera menys residus contribueixi de manera proporcional. Però la balança, feta de burocràcia i inèrcia, perd la sensibilitat. Les taxes de les escombraries o de la contaminació vehicular no s’ajusten als fets reals, sinó a barems rígids que no saben de consciència ambiental ni d’esforç individual.

En el darrer exercici pagava i presentava un recurs en el que proposava que atès el fet que bona part dels vehicles passen la ITV,  s'estableixi un barem, per exemple més de 10.000 quilometres a l'any el 100%  de l'impost, i només el 10%  per aquells que facin 1000 o menys quilometres-. Ah!, l'estació  d'ITV farà la recaptació que lliurarà a l'administració, cal estalviar diners i el sistema actual és alhora que injust, MOLT car. Silenci administratiu.   

No així però amb el consum d’aigua, aquí l’administració SI QUE te en compte quantes persones viuen en un domicili i estableix un consum per persona que si es supera implica un augment de preu.  Per guanyar  MÉS diners si que saben fer servir la informació que tenen sobre la ciutadania, oi?:

Aleshores, la virtut pública es converteix en aparença, i l’honradesa es redueix a un discurs institucional repetit com una pregària buida. No n’hi ha prou a ser legal si no s’és just. No n’hi ha prou a comptar els euros si no es compten també les intencions, les desigualtats i els esforços quotidians d’aquells que fan el possible per contaminar menys, per reciclar més, per viure amb mesura.

L’administració que oblida la proporcionalitat oblida la seva raó de ser: servir, no dominar. Quan la llei es confon amb la comoditat, la confiança s’esvaeix. I sense confiança, la ciutat deixa de ser comunitat i esdevé mercat d’impostos sense ànima.

Ser honrada i semblar-ho vol dir actuar amb equitat visible; fer de la transparència no només una paraula, sinó una pràctica diària. Potser caldria que l’administració, abans de demanar tant als ciutadans, es mirés al mirall del Cèsar i s’hi veiés amb la mateixa exigència que imposa als altres.