PAIS DE FIRETA

 

Quan plou quatre dies seguits, sembla que el país s’enfonsa com una barca de paper.

Les carreteres es desfan, els ponts grinyolen, els rius es desborden com si no hi hagués enginyers des del segle XIX, i tot plegat acaba amb el mateix diagnòstic: falta d’inversió, falta de manteniment, falta de previsió. Tres mancances cròniques que no són pas casuals, sinó hereditaris d’un model on la improvisació és virtut i la desídia, tradició.

El capital però,  no s’ha evaporat; potser simplement ha anat a parar allà on el “REINO” troba sentit a la seva identitat.

 Els diners que haurien d’haver servit per reforçar preses, drenar rieres o consolidar talussos, acaben finançant espectacles on, en lloc de tapar forats al terreny, s’obren ferides a una plaça.

 El pressupost per a manteniment es transforma, com per art de màgia, en subvenció per al sang i arena. D’aquí deu venir la saviesa popular que diu que “el que no s’arregla amb ciment, s’arregla amb cornades”.

El resultat és que el país es desfà cada vegada que plou,  això sí , caigui qui caigui ; els toros, impecables; les manoles, radiantment immutables; i el discurs oficial, invariable com sempre: “no hi ha diners”.

Per alguns  el  destí del “REINO” era clar, i estava i està “ atado y bien atado “  , res  d’educació, de sanitat, de serveis socials, de fer i mantenir carreteres , hospitals,...,  el destí laboral en un país mític de “ toreros y manolas “, era atendre als turistes, i per això calien quadrilles i passis de muleta.

 A fi de comptes, més segur és torejar el futur que construir-lo.