LA TROBADA D’ ANOTOP AT I ELS ZOMBIS

 

El que ressona darrere d’“ANOTOP AT” és la buidor d’un espai polític que ja només es pot expressar amb lapsus, consignes gastades i fantasmes reciclats, mentre a fora continua intacte el dany real causat per les seves polítiques i les seves guerres culturals.​

 “ANOTOP AT” és, literalment, un no-res: un lapsus a mig camí d’un acudit sobre una futura sèrie sobre els anys de govern de Sánchez, interromput pel micròfon i convertit en mem polític instantani. El fet que el buit sonor d’un líder acabi generant un nou “vocabulari místic” i tones de muntatges diu molt d’un espai públic on la forma devora completament el fons.​

En lloc d’un discurs sòlid sobre projectes, hi ha gags fallits, eslògans com el de Txapote o errors orals convertits en banderes, com si la política fos un concurs de virals i no una gestió responsable d’allò comú.​

Els qui hi eren “ahir” ,   “els que menteixen, els que deixaven morir als valencians, els que trafiquen, els del lawfare, els corruptes”,  una genealogia de poder que ha fet de la impunitat una pràctica d’Estat, amb especial intensitat en determinats territoris i episodis de gestió sanitària, econòmica i judicial. No és una suma d’errors aïllats, sinó una manera de governar: protegir els propis, castigar dissidents i minimitzar sempre el cost polític de les pròpies decisions.​

Afegir als  “ del bocata” remet a un altre graó de la cadena: una part de la ciutadania llogada per quatre engrunes materials o emocionals, disposada a cridar allò que calgui mentre el marc general no el decideixi ella.

Que “fins els fantasmes d’ETA” siguin convocats a l’escena diu molt de com la dreta i l’extrema dreta han convertit el terrorisme en recurs retòric inesgotable, fins i tot dècades després del final de l’activitat armada. No es tracta de memòria ni de reparació, sinó d’usar el dol i la por com a eina de desgast permanent contra qualsevol govern que no controlin.​

Els fantasmes, de fet, són dobles: d’una banda, les víctimes que s’instrumentalitzen; de l’altra, el passat autoritari que mai no s’ha esvaït del tot i que troba en aquests crits la coartada moral per continuar negant drets i pluralitat nacional.​

ANOTOP AT, : no amaga tant una conspiració concreta com una indigència discursiva profunda. Davant la corrupció, la responsabilitat en morts evitables o les pràctiques de lawfare, el relat que ofereixen és un còctel d’acudits dolents, insults ritualitzats i invocació de monstres familiars.

 

En aquest sentit, “ANOTOP AT” és gairebé perfecte com a símbol: una paraula que no significa res però que tothom comparteix, repeteix i manipula; un buit sonor al voltant del qual es balla perquè ningú no parli del que veritablement importa: qui mana, per a qui governa i qui paga el preu real d’aquest espectacle permanent.​