l’Antonio Moras Navarro, ( Barcelona, 15 de juny de 1951 + Barcelona, 15 d'octubre del 2016 ) retratava l'any 1981
el Monestir d’Obarra, advocat a la Marededéu, mal dita santa Maria per la
influencia herètica de l’església nacional catòlica del REINO DE ESPAÑA, que
passejava sota pal·li al sàtrapa.
Recordem que el Concili d’Efes de l’any 431, va proclamar solemnement la
maternitat divina de la verge «Mare de Déu» (Theotokos),
https://www.sipca.es/censo/1-INM-HUE-004-246-001/Monasterio/de/Santa/Mar%C3%ADa/de/Obarra.pdf
l'origen d'aquest monestir sembla remuntar-se a principis del segle IX, en
el marc de la restauració religiosa i econòmica del territori acabat de conquerir
als musulmans, sota la protecció dels comtes de Tolosa.
L'any 871 es documenta el primer
abat conegut de Obarra.
Si bé en principi devia ser un petit centre religiós, des de començaments
del segle X es vincularia estretament a la nova casa comtal de Ribagorça, sota
l'empara de la qual va adquirir gran importància. A l'últim terç del segle X
Obarra va adoptar la regla benedictina.
Després de les incursions musulmanes de començaments del segle XI el
monestir jugarà un important paper en la reconstrucció i reorganització del
país, sortint enfortit de la crisi i coneixent la seva època de més esplendor.
Es tracta del període de l'abat Galindo, que abasta el primera cambra del
segle, en què es va construir l'església de Santa Maria.
La desaparició de Ribagorça com a comtat independent va suposar per al
monestir l'inici d'una època de crisi i decadència. Aquesta es va accentuar el
1076, sota el regnat de Sancho Ramírez, quan Obarra i altres monestirs
ribagorçans, com Sant Pere de Tavernes, són posats sota la dependència del
monestir de Sant Victorià, passant a convertir-se en priorats. Incorporada al
domini de aquest monestir, Obarra coneixerà als segles següents una història
fluctuant, amb èpoques de més independència i un variable poder econòmic.
Per les seves repercussions per a la configuració arquitectònica del conjunt
que ha arribat fins a la actualitat, cal destacar el segle XII, en què es
construeix l'ermita de Sant Pau, i el segle XVI. En aquest Obarra coneix,
gràcies al patrocini de la família Mur, el seu darrer període de esplendor. A
mitjan segle, Pedro de Mur potencia Obarra com a centre de devoció i pelegrinatge,
finança la construcció del palau prioral i dota l'església de Santa Maria de un
nou retaule més gran.
Escut de la La baronia de Mur, també anomenada de Mur d'Alzina
La creació del bisbat de Barbastre el 1571 suposa la desaparició de la vida
monàstica a Obarra, que passa a convertir-se en un simple santuari al segle
XVII. Al XVIII es trobava pràcticament abandonat i convertit en una ermita de
culte reduït.
El 1964 una avinguda de l'Isábena va destruir el pont medieval.
L'any anterior a aquest succés havia començat la reconstrucció del conjunt,
sota la direcció de l'arquitecte Francisco Pons-Sorolla Arnau (Madrid, 17 de
febrero de 1917-5 de marzo de 2011) , que es va allargar fins a finals de la
dècada del 1970.
El 1983 van tenir lloc noves obres de restauració, de les que ens agradaria
tenir noticia de l’autor a l’email castellardiari@gmail.com
Hi ha un valuós llegat dels molts anys de feina de l’Antonio Moras Navarro, dels viatges familiars primer amb la furgoneta SAVA, desprès amb la VOLKSWAGEN pels Pirineus, que cal preservar.
%20(1).jpeg)
Enviarem aquesta crònica a comunicacio@enciclopedia.cat perquè es facin ressò de l’activitat gegantina de de l’Antonio Moras Navarro, en l’àmbit del Patrimoni Històric.
El celebra la festivitat el per l’Assumpció, malgrat la imatge de l’altar major és
d’una verge amb el nen
https://www.elcruzado.es/fiesta-de-la-asuncion-en-obarra/
Us recomano la lectura d’aquest interessant article sobre les imatges de la
Marededéu d’Obarra, gòtica ara, i
romànica abans
https://romanicoribagorzano.wordpress.com/2018/01/17/la-virgen-romanica-de-obarra/
Sóc, ho confesso, un marià irredempt, i reivindico contra el mal costum introduït per les forces d’ocupació, que en la llengua catalana, la forma correcta per designar a la Verge Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, i no SANTA MARIA, amb tot els respecte a les – poques – Santes reconegudes per l’església Catòlica; el seu rol –per dir-ho de forma políticament correcta - és “ prescindible” , no certament però, el de la Marededéu, sense ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió que tingui a Jesucrist com a fonament.
El 1714 els catalans perdien la llibertat, la Marededéu era “ degradada” a la categoria de SANTA, i alhora assumia el patronatge de multitud d’instituts armats, la mare de la víctima esdevenia “mutatis mutandis” la “ celestial protectora” dels botxins del seu fill. Ah!, es prohibia l’ús de la llengua catalana, en l’àmbit religiós, en l’administració pública, en l’educació, en els documents públics, i per descomptat en el sistema judicial. Afirmar però que el bon Déu només ENTÉN la llengua castellana, és sacríleg, ho digui, qui ho digui.
El topònim Obarra té un origen basc-ibèric, significant possiblement "lloc baix envoltat de roques" (de obis "pou" i arri "roca") o "la vall circular", i fa referència a la seva ubicació muntanyosa i la vall on es troba el famós monestir.
Quan l’Antonio Moras Navarro feia les fotografies, catalans i aragonesos eren pobles germans - i avui continuen sent-ho - altra cosa és la fauna politica, que desapareixerà quan toqui, jo crec en els miracles.
https://guimera.blog/contesnadal/la-llum-de-lestrella-miraculosa/
Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans, els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes, continuen en llibertat
A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA
inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació