EL FERROCARRIL. DE LA INICIATIVA PRIVADA A LA RENFE DE FRANCO,...

 

L’origen del ferrocarril a Espanya és inseparable de la iniciativa privada. Des de mitjan segle XIX, el desenvolupament de la xarxa ferroviària va dependre gairebé exclusivament del capital estranger —sobretot francès i britànic— i de les inversions de grans famílies burgeses. L’Estat, mancat de recursos, es limitava a afavorir concessions, sovint amb interessos polítics o militars, més que no pas estratègics o socials. Així va néixer una infraestructura fragmentada, radial i mal connectada, dissenyada per centralitzar i facilitar l’exportació, no per vertebrar el territori.

Durant la Segona República (1931-1939), es van fer intents de racionalitzar el sistema, democratitzar-ne la gestió i millorar la seguretat i el servei públic. Però el cop d’estat militar feixista del 1936 i la posterior guerra civil van truncar aquests processos. Amb la victòria del general Franco i la instauració de la dictadura, l’Estat va nacionalitzar les companyies privades mitjançant la creació de RENFE (Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles) l’any 1941.

La RENFE fou molt més que un ens tècnic: va esdevenir una eina ideològica i política del règim franquista. Igual que en el camp de l’educació, on les escoles i els mestres republicans depurats foren substituïts, la RENFE es convertí en un espai de “repartiment” de llocs de treball per premiar lleialtats. Molts antics combatents o col·laboradors del règim obtingueren ocupacions a l’empresa pública com a botí de guerra.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/09/el-magisteri-com-boti-de-guerra-in.html

Aquesta política va consolidar una estructura burocràtica jeràrquica, poc eficient i centralista, en què la presa de decisions es feia des de Madrid sense tenir en compte les realitats territorials, especialment la catalana, on el ferrocarril havia tingut un paper pioner i estratègic.

Durant dècades, les vies convencionals —sobretot a Catalunya— van patir un abandó crònic. La seguretat a la via no era prioritària: despreniments, allaus, passos a nivell sense protecció, atropellaments, presència d’animals o suïcidis han estat fets habituals. L’Estat franquista primer, i després el sistema centralitzat que el succeí, van mantenir aquesta situació com si fos “normalitat tècnica”.

https://www.instagram.com/reels/DToHYxhCu7I/

El que no és, en absolut, normal, és el maltracte estructural a Catalunya: una regió amb una de les densitats ferroviàries més altes de l’Estat, amb línies essencials per al comerç i la mobilitat quotidiana, però històricament oblidada en inversions i manteniment. Tant RENFE com posteriorment ADIF han estat símbols d’aquest centralisme que prioritza la rendibilitat política sobre la cohesió territorial.

Algú, ho havia de recordar, oi?.