DE LA VIOLÈNCIA EN L’ÀMBIT ESCOLAR. REFLEXIÓ

 

Hi ha hagut violències greus tant a l’escola religiosa com a la pública, i la documentació històrica mostra que el problema és estructural del règim i del sistema educatiu, no exclusiu d’una ordre o d’una altra.

Després de 1939, el franquisme depura massivament el magisteri republicà, sobretot el públic, acusant-lo d’haver “enverinat l’ànima dels infants” amb doctrines laiques, democràtiques i autonomistes.

Aquesta depuració afecta centenars de milers de docents i obre places reservades a excombatents i persones afins al règim, molts cops sense  preparació pedagògica i  aplicant una disciplina clarament castrense.

Les noves comissions de depuració exigien informes d’alcaldes, Guàrdia Civil i rectors, i només es consideraven aptes mestres amb “probada moralidad católica”, subordinant la fidelitat ideològica a la competència professional

Aquesta combinació —purga dels mestres formats i entrada de personal seleccionat per mèrits de guerra— creava un entorn propici per a abusos d’autoritat, humiliacions i violència física sota paraules com “disciplina” i “formació del caràcter”.

La cultura escolar franquista —tant a escoles públiques com a moltes de religioses concertades— incorporava càstigs corporals, humiliacions i escarn públic com a pràctica normalitzada.

Testimonis d’antics alumnes descriuen cops, pessigades, estirades d’orelles, cops amb bastó o regle i ridiculitzacions davant del grup com a mecanismes sistemàtics de control de la conducta.

En alguns centres, s’utilitzaven instruments específics per colpejar els alumnes (com la “chasca” en escoles religioses masculines), amb una violència qualificada pels mateixos exalumnes de “bestial” i “terrible”.

Aquestes pràctiques no eren exclusives del clergat: la mentalitat de l’època, reforçada per l’ideari nacionalcatòlic i militaritzat del règim, legitimava la violència pedagògica tant en mestres públics com religiosos.

Les investigacions periodístiques i judicials han documentat nombrosos casos d’abusos sexuals en escoles religioses (com el cas dels Maristes a Barcelona, amb 19 víctimes identificades en una sola recerca d’exalumnes dels anys 60).

Tanmateix, també hi ha casos recents en centres laics o de titularitat no confessional, on professors de l’escola pública o concertada són investigats o condemnats per abusos a menors, fet que mostra que el problema no és exclusiu del vot religiós.

Les dades del Síndic de Greuges apunten que aproximadament un de cada sis infants a Catalunya ha patit algun tipus d’abús, dins o fora de l’escola, la qual cosa indica una magnitud social molt superior a la d’una institució concreta.

A més, observatoris sobre violència infantil recullen que una proporció significativa de menors declara haver rebut cops, empentes o puntades amb freqüència al llarg del curs escolar, evidenciant que la violència física encara és present a l’àmbit educatiu actual.

El franquisme construeix una escola nacionalcatòlica on l’Estat i l’Església es corresponsabilitzen del control moral i polític dels infants, i on la frontera entre mestre públic i religiós queda difuminada per la ideologia compartida.

La purga del magisteri republicà, la reserva de places a excombatents i la vigilància ideològica permanent creen un sistema en què l’autoritat del docent —civil o religiós— està protegida i rarament qüestionada, dificultant la denúncia d’abusos.

Avui, en democràcia, quan apareix un cas d’abusos en una escola pública, s’haurien d’activar protocols, apartar  docents, i obrir  diligències, igual com s’exigeix (o s’hauria d’exigir) a les institucions religioses, encara que massa  sovint, no es fa, o es fa amb retards i insuficiències.

Les dades recents mostren, a més, que el conjunt de violències envers infants (negligència, maltractament físic i psicològic, delictes contra la llibertat sexual) es reparteix entre entorns familiars, escolars i comunitaris, i requereix un abordatge transversal, no només centrat en l’Església.

Si s’aprofundeix en la documentació històrica, es veu que la docència de postguerra —especialment en el marc franquista— fou travessada per repressió, dogmatisme, violència i abusos, tant en l’escola pública com en la religiosa.

Per coherència, qualsevol cas d’abús en l’escola pública hauria de ser investigat amb la mateixa contundència, transparència i reparació a les víctimes que es reclama —amb raó— a l’Església catòlica, evitant tant la impunitat com l’ús selectiu de la memòria