Expliquen en el món àrab, que en un poble adormit entre dunes, hi havia un vell ancià assegut cada vespre davant la seva porta. Ningú no sabia el seu nom, només que havia perdut els fills i la casa en una guerra feta per homes impacients. No deia res, només mirava el camí on el vent jugava amb la sorra, com si hi llegís allò que encara havia de venir.
Els enemics, els qui l’havien privat de tot, havien prosperat: comerciaven
amb armes, drogues, persones i paraules,
menjaven viandes riques al banquet de la violència.
La mort però , que no coneix pressa,
començà a treballar en silenci. Primer, un d’ells s’ofegà amb el vi que
celebrava la seva darrera victòria; un altre, mogut per la cobdícia, fou traït
fins pels seus propis germans. L’últim, el més temut, desaparegué una nit de
tempesta: diuen que el desert l’engolí.
Quan el vent xiulava, els nens del poble s’amagaven, perquè en aquell murmuri semblava sentir-se el rumor d’un exèrcit antic, ple de cranis de sal, que marxava lluny, en direcció al no-res. I el vell, assegut a la seva porta, somreia. Sabia que la mort havia fet la seva ronda i que el desert, pacient guardià, cobrava sempre el seu deute.
Una matinada, ja no el van veure més. Només hi quedà la seva ombra marcada
a la paret, com una signatura del temps.
"assenteu-vos a la porta, deixeu passar el temps; la mort, que no
entén d’urgències, passarà algun dia fent la seva ronda, el cos del vostre
enemic serà només un rumor que s’allunya"
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació