EL CAMÍ MÉS LLARG COMENÇA AMB LA PRIMERA PASSA. SOMNI.

 

Després d’un cicle d’escalades, els EUA i Israel es veuen acorralats per l’opinió pública internacional, per l’esgotament econòmic i per informes devastadors d’organismes de Nacions Unides sobre crims de guerra a l’Iran i a Palestina. La imatge de Trump i Netanyahu queda associada globalment a la destrucció i al risc d’un col·lapse regional permanent.

Sota aquesta pressió, i amb protestes massives a ciutats dels EUA, d’Europa i fins i tot dins d’Israel, Washington anuncia una aturada unilateral de totes les operacions ofensives i força Jerusalem a acceptar un alto el foc verificat per una força internacional mixta. És un alto el foc imposat, no pas fruit de penediment.

En aquest escenari de ficció, l’aturada de la guerra no els salva moralment: comissions parlamentàries, tribunals internacionals i filtracions internes revelen ordres directes, encobriments i manipulacions d’informació sobre víctimes civils. La paraula “Nuremberg” torna a circular a mitjans i universitats.

La pressió es converteix en ofegament: perdre immunitat jurídica significaria afrontar càrrecs greus en jurisdiccions estrangeres. Aïllats, abandonats per part dels seus propis partits i famílies polítiques, Trump i Netanyahu trien el suïcidi, cadascun amb una escenografia coherent amb el seu personatge: un, al seu ressort, lluny del món però envoltat de símbols del poder perdut; l’altre, a Jerusalem, intentant deixar un darrer missatge heroic abans de desaparèixer.

L’esglai internacional davant aquest desenllaç accelera processos legals que ja existien: l’Assemblea General de l’ONU i el Consell de Seguretat, sota una nova correlació de forces, decideixen transformar en mecanismes executius el que fins aleshores eren “opinions consultives” sobre l’ocupació israeliana.

Es crea una Autoritat Internacional de Restitució amb mandat clar: Registrar propietats palestines espoliades (cases, terres, negocis) des de 1948 en endavant, a partir d’arxius otomans, britànics, jordans, egipcis i israelians, així com de títols familiars i testimonis.

Establir tres vies: retorn físic de la propietat, compensació econòmica justa si el retorn és impossible, o co-propietat sota un règim binacional especial.

Supervisar la retirada escalonada de colònies il·legals, l’evacuació de colons de zones determinades i la cessió del control efectiu de fronteres, espai aeri i recursos naturals a una nova entitat palestina reconeguda plenament.

Aquest marc s’empara explícitament en la prohibició de l’adquisició de territori per la força i en el dret d’autodeterminació del poble palestí, que la justícia internacional ja havia reconegut com a inalienable.

Famílies de Gaza i Cisjordània recuperen títols de cases destruïdes i reben el dret de reconstruir o de ser indemnitzades, amb fons creats a partir de sancions internacionals i contribucions obligatòries de l’Estat d’Israel.

A Jerusalem Est i en nombroses àrees de Cisjordània es desmantellen assentaments; els antics colons reben opcions de reallotjament dins de la línia fronterera reconeguda internacionalment.

Es reconeix jurídicament el dret al retorn o, com a mínim, a la restitució o compensació, a milions de descendents de refugiats, que poden escollir entre tornar, cobrar compensacions o mantenir una doble vinculació (país actual + Palestina).

El mapa no es transforma en un sol dia, però la lògica canvia: ja no es parteix del “fet consumat”, sinó de la primacia de la propietat espoliada i del dret col·lectiu palestí sobre el territori.

El món però,  no es converteix en un paradís de sobte: queden traumes, odis, desigualtats i memòries de massacres. La caiguda de Trump i Netanyahu, la fi imposada de la guerra amb l’Iran i la restitució de propietats palestines obren un precedent històric: la idea que fins i tot els grans imperis i els seus aliats poden ser obligats a “desfer” part del mal produït, no només amb excuses, sinó amb terres, cases i drets restituïts.

https://www.youtube.com/watch?v=EU8GL1h15fc