L’ARBRE DE SAL DE PÈRSIA

 

Diuen els monjos del desert que a l’entrada d’un poblat anomenat Kermanshah hi ha un arbre cobert de sal. Ningú sap qui el va plantar: alguns diuen que fou un nen que va perdre el pare sota els drons; d’altres, que fou la pròpia terra, cansada d’ulls humans. L’arbre, mut, creix enmig de les runes d’una escola, i cada branca sembla un braç alçat demanant paraula.

 

El viatger Svileta hi arribà un capvespre, després de travessar la pols dels camins i el fum de les petrolières. Observà aquell arbre com qui mira un oracle: la seva saba era amarga, i les fulles brillaven com petites llàgrimes cristal·lines. Al peu, un vell escrivia amb un bastó: “La guerra és el verb més antic, però nosaltres encara el conjuguem malament.”

Svileta s’hi ajupí i preguntà al vell:

—Per què no talleu l’arbre, si és fet de dolor?

I ell li respongué:

—Perquè és l’únic que recorda el gust de la humanitat.

En aquell moment, una brisa de sorra alçà un murmuri llunyà, com si mil veus recitessin els noms dels desapareguts. I Svileta comprengué que cap exèrcit pot vèncer l’oblit, però tampoc cap silenci pot guarir-lo. L’arbre de sal, conscient de tot, deixà caure una fulla. Va caure lenta, com una pregària sense idioma.

Aquella nit, sota els estels, Svileta escrigué al seu quadern:

“Quan un poble crema, els déus miren des de les vores de la història. Només ens queda aprendre a parlar amb el cor de la sorra.”