RECORDS D’ESTIU

 

Vesprejava quasi quan  la sala d’actes de l’Ajuntament semblava més viva que mai. Les cadires just donaven l’abast, les converses s’entrecreuaven com eixams inquiets; havien demanat una reunió amb el regidor perquè s’havia decidit actualitzar el preu públic de la piscina.

El regidor, un home de mirada tranquil·la i veu ferma, s’alçà darrere la taula. Coneixia gairebé totes aquelles dones: les havia vist, estiu rere estiu, nedant, conversant, mantenint la vida social del poble a la vora de l’aigua. Quan la sala es va silenciar, va començar sense papers, només amb la veritat nua d’allò que calia dir.

Moltes de vostès saben —va començar— que la tarifa de la piscina és deficitària. El que paguen no cobreix ni de bon tros el que costa mantenir-la. I algunes també entenen que aquests diners que hi falten,  s’han tret  d’altres partides: d’ajudes urgents, de serveis que alleugen necessitats reals.

S’aturà un moment. Algú, a la primera fila, es removia incòmode.

Cap de vostès —va continuar— seria capaç de fer mal a un infant per arrabassar-li una moneda de mà . Son persones intel·ligents i  algunes de vostès  han estat plenament conscients de gaudir d’un servei magnífic, sabent que ho feien en perjudici d’altres conciutadans  que ho necessitaven molt més.

El silenci que seguí no fou amarg; fou dens. Ple d’una mena de vergonya digna, d’aquella que empeny a mirar-se a dins.

Això s’ha acabat —va dir finalment el regidor—. Revisarem les quotes per fer-les justes i sostenibles. I, si alguna de vostès  no té recursos, els serveis socials facilitaran els mitjans. Cap ciutadà quedarà exclòs, però tampoc ningú podrà gaudir a costa dels altres.

Dit això, va obrir el torn de preguntes, passats uns minuts de silenci, va donar la reunió per acabada.

A la sortida, l’aire fresc del capvespre semblava més net. D’alguna manera, aquell poble havia après alguna cosa sobre la justícia i el valor real de la solidaritat.