CARTA OBERTA A LLEÓ XIV

 

Benvolgut Robert Francis Prevost Martínez, 

 

Ets més jove que jo, i la teva vida ha seguit camins molt diferents dels meus fins fa ben pocs dies. No vas créixer amb aquell “hableme en cristiano” imposat, ni amb la necessitat d’evitar segons quines relacions per por —sobretot les que sabies que estaven  vinculades a la dictadura—. No vas viure misses obligatòries ni la discriminació per ser català, especialment en temps del servei militar obligatori.

 

Tampoc vas haver de veure, ni patir, els abusos de les forces repressives, ni la desaparició de familiars. En el meu cas, fins a tres tiets. Són ferides que no es tanquen fàcilment, perquè formen part d’una memòria col·lectiva que encara pesa.

 

Saps, per descomptat, que l’Església va donar suport a la dictadura i que, en conseqüència, és corresponsable de la dissort de milions de persones: morts, desapareguts, exiliats. Aquesta realitat no es pot esborrar ni ignorar.

 

Aquests dies has pogut comprovar que no hem avançat tant com voldríem. Encara hi ha qui, des de l’Església, reclama “més cristiano”, com si la diversitat fos una amenaça. Encara hi ha gestos que evoquen humiliacions passades, com les que va patir l’Antoni Gaudí i Cornet.

 

I, malgrat tot, també has vist una altra realitat: un poble que no renuncia a la seva llengua, a la seva cultura ni a la seva fe. Un poble que resisteix amb dignitat.

 

Per això, t’agraïm sincerament el teu esforç envers la nostra llengua, que ja coneixies de visites anteriors, i la teva sensibilitat cap a la nostra realitat.

 

Et recordo una dita que molts compartim: a qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.

 

Amb respecte i esperança.