LA MAR I SANT JOAN DELS ARCS

 

No soc pas d'aquesta terra, però la trepitjo des de fa molts anys. Molta de la informació que tinc d'ella ve del que m'arriba de segona mà, ho reconec. Així és, que en alguns detalls dels meus comentaris, que puc fer, soc conscient que hi han relliscades. Disculpeu-me.

    

Clar, que per la por de la patinada no deixaré de comentar anècdotes o situacions que s'han desenvolupat al meu entorn o que d'una manera poc acadèmica m'han arribat. Ho motiva aquest principi, el que crec que expressar una opinió/anècdota, encara que sigui errònia, i sempre que no sigui ofensiva, pot ajudar a conèixer la veritat, que desplaçarà l'errada que guardava dins meu. Estic disposat a esmenar-me.

 

               Un dia em vaig assabentar que Sant Joan dels Arcs -la llavor de Vinyols- limitava per migjorn amb la mar. No sé pas quins motius varen tenir els regidors del nostre municipi i els del costat per intercanviar límits o, pot ser, que la decisió la prengueren de més amunt, fent us d'aquella autoritat que es prenen els governants de torn, firmant decrets sense prendre's la molèstia de passejar-se per l'indret.

 

               La realitat, que és el que importa, va ser una vertadera retallada. M'imagino, des d'on em trobo redactant aquestes lletres, el mapa del Baix Camp damunt de la taula dels dirigents del moment i el funcionari de l'oficina amb unes estisores a la mà. Un xic més enllà, el cap del departament amb un retolador vermell (el color vermell és més agressiu, més definitiu) guixant línies, rectes i corbes, saltant-se límits de propietats que desconeix i no respectant torrenteres i camins, que sempre han servit als homes del camp per delimitar les seves finques.

 

               Podria ser que em passi pel meu tarannà lliberal, però em sembla veure en la manera que dirigeix el retolador vermell el cap del departament, que en arribar a tal o qual parcel·la, la decanta cap aquell municipi veí sense massa contemplació... I, per què talla en sec aquella franja de terreny banyada per la mar?... o, en el cas d'avui dia, que en el Molí d'Avall hi estem vivint centenars d'habitants que hem decidit ser de Vinyols i on el l'Ajuntament hi ha invertit una gran part del seu pressupost?...

 

               No m'ho explico pas! Clar, que tampoc m'han explicat mai les raons que els interessats tenen per arribar a aquestes permutacions, que és la única explicació que m'han donat quan ho he preguntat. No és trist que s'hagués abandonat aquell sorral on en un determinat dia de l'any, els veïns de Vinyols s'arribaven en aplec fins a la seva platja del centurion amb els carros o tractors -i algun cotxe- i les cistelles del dinar, prendre el bany i fer la sana xerinola?

 

               Fa uns quants anys em vaig instal·lar en el meu habitatge actual de Sant Joan dels Arcs i certa persona em va invitar a encapçalar un moviment amb la finalitat d'intentar segregar de Vinyols la nostra parcel·la. Vaig quedar al·lucinat, de tal manera, que no em va venir a la ment cap contesta apropiada. Aleshores, és quan m'assabentà de les retallades que el municipi havia sofert.

 

               Passen els anys -no masses- i contínuament s'ha sent a dir (en els esmorzars de mig matí) que si tal aparcament no es farà encara fins que... Que el redactar el nou vial de Salou no tenen en compte que afecte, també, a Vinyols... Que des del cap i casal volen de nou retallar un bon tros de municipi...

    

És trist, que els canvis en les costums del poble les provoqui el progrés. Ara bé, encara és més trist que les decisions que es prenen en els despatxos de l'administració pertorbin tant considerablement la història i el terreny d'un poble. No hi ha manera de tenir en consideració la veu dels seus habitants?

 

Perdre la mar i tal parc, ja és trist, però és pitjor perdre la identitat: jo soc de Vinyols i Els Arcs. 

Enric Sánchez-Cid