MANYANET, UN “CUL DE SAC” DE MUNTANYA PURA a la PURA MUNTANYA. SARROCA BELLERA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

 

Amb l’Antoni Vicens Martí som veïns de fa anys però recentment he sabut que es fill de Manyanet.

 

-A aquest poble, li dic, fa temps hi vaig anar a prendre nota dels safareigs pel meu inventari. Què me’n podries explicar alguna cosa de la teva vida allí? Em va impressionar molt el carrer únic, tan costerut que no imaginava com hi podien pujar els animals carregats.

 -Doncs hi puiaven, hi puiaven –contesta tot rient.

 -Pobres besties! Em podries dir quan vas néixer i a quina casa, sis plau?

 -El dia 17 de maig de 1942 a casa Bordaler, que és una casa amb historia.

 -I així?

 -M’havien explicat que, fa unes 4 generacions, els del Farré d’Aguiró tenien una borda amb llogaters que volien quedar-se-la, cosa que no acceptaven els amos. Un advocat els va assessorar de l’única manera legal de fer-los fora: anar a la casa i picar a la porta; si no contestaven, no els en podrien traure, però si contestaven sí que podrien recuperar l’argenda. Van contestar, i van haver de marxar!

 -I aleshores?

 -Aleshores van anar a Manyanet i es van fer una casa. De borda... bordalers! Van comprar terres a Casal, que tenia les millors i necessitava vendre’n. També una part de l’era i del paller.

 -I ja es van convertir en pagesos propietaris!

-I a treballar s’ha dit! La riquesa es mesurava amb el ramat. Tenien unes 300 o 400 ovelles, 4-5 vaques, 2 ecgües, 1 ruc. La vida era la típica aperrada de pagès: mai dia complert de festa, llaurar, sembrar, segar, mallar i ventar a l’estiu. Fer l’hort per subsistir. Els productes que no hi havia a casa els anaven a buscar a les Iclésies o a Xerallo. No es disposava de diners, sempre a fiar. Pere de Casal era l’amo d’un molí, i de petit hi anava a moldre blat per a fer pa. Mai he sabut perquè sortia tan negre! De 20 cases, sols 4 tenien forn per coure’l, i les que no en tenien, anaven als dels que en tenien.

 -He vist que hi ha escola.

 -Hi havia molta canalla! Cada família tenia 5 o 6 fills com a mínim, per tant hi assitien nens de totes les edats. A baix es feia classe i el dalt era el pis de la mestra. Jo de l’1 de juliol al 30 de setembre estava llogat a casa Monge d’Erta.

 -Però es veu nova...

 -Es que la van enderrocar i la van reconstruir però de format diferent. L’estudi és una sala social, i el pis de la mestra es lloga.

 -I de l’església, què me’n dius?

 -Està dedicada a Sant Pere i la tenim mitjanament cuidada. Abans hi havia missa cada diumenge. Suposo que al començament el capellà devia viure al poble perquè hi ha abadia, però jo no l’hi he vist mai. Primer l’anaven a buscar a Benés amb un cavall i després pujava Mossèn Marcelino, que vivia a les Iclésies, que era de Casa Servent de Castellàs. A la nit es quedava a casa Monge. La Guardia Civil es quedava a casa Gaspar. M’han dit, que el Sant Crist que tenia valor, està en el Museu Diocesà de Lleida¹.

 1. Fitxa del Museu Diocesà de Lleida: Talla del Segle XIII, Entrada 01.12.1982, Nº inventari: 384, Autor: Anònim. Restaurat.

-I què pot tenir d’especial el poble?

 -Està construït, com tots, sobre una roca. La terra tenia valor. El municipi estava format per Manyanet i El Mesull i tenien la muntanya en consorci d’ús i gaudi. També molt aviat van disposar d’una central hidroelèctrica que produïa 4 kwa de corrent de 125. L’inconvenient era que s’havia d’anar al riu a donar-la i a treure-la diàriament. Al 1956 un de Gerri de la Sal la va reformar per a que funcionés de 220, i va idear un sistema de corrioles amb una sirga sobre els mateixos pals de la línia que permetia manipular-la sense desplaçar-se.

 -Hi tinc fotografiat un magnífic safareig al caps i un altre al sòls. Aquest, té un cos visiblement escapçat; sembla què algú necessitava lloc per a posar-hi el cotxe.

 -No recordo gens la construcció, però sí sé que la mare hi anava a rentar.

 -Es que el de dalt és de 1931 i el de sòls de 1936 possiblement. Està esborrada la inscripció. He llegit que a Manyanet hi havien maquis. Et sona el tema?

 -Venien a demanar menjar però sempre de pas; no volien perjudicar ningú. Recordo que a Sarroca hi havia destinat un batalló de soldats. A Manyanet hi havia un comunista que una vegada va intercedir per a que un brigada no s’emportés a un que era nacional.

 -De la mili què recordes?

 - Em van sortejar a Lleida. La instrucció la vaig fer a Talarn i la mili a Viella al 62, a la Companyia d’Esquiadores Escaladores Paracaidistas sent capità Don José de la Barrera. Érem els primers militars que portàvem barba, tu. A la caserna hi havia gossos fent guàrdia en lloc de soldats. Si anaves vestit de soldat no et deien res, però si no, ja et podies preparar.

 Recordo clarament una desfilada que vam fer a Barcelona amb vestit blanc, esquís, un piolet i clavilles. Però el més destacat era un boc, la mascota, que també anava amb nosaltres.

 

-I com anaves a Viella?

-Als 18 anys em vaig comprar una moto al Cases de Pobla. Mentre no havia carretera la deixava a la Mola d’Amunt, però després ja la vaig poder pujar.

 Als 13 anys va abandonar l’escola per començar a fer de vaquer, i als 16 va anar a prendre l’ofici de paleta amb Ramon d’Aureli, casat a Sas, gran professional del totxo i de la fusta. Després de 10 anys, és a dir, a la dècada dels seixanta, com casi tota cuca de muntanya, va baixar a Barcelona per guanyar-se millor la vida.

 Com que la casa amenaçava ruïna, l’ajuntament de Sarroca els va obligar a arreglar-la o enderrocar-la, i aquesta segona opció era la més pràctica i barata.

 Les Cases de El Mesull eren: Casó, Girbàs, Saraís, Joanot, Gaspà.

 -Molt interessant tot, Antonio. Moltes gràcies.

 -A tu, dona, a tu.

 

Guillermina Subirá Jordana. Senterada, novembre 2020