-Veus? Pr’açí passàvom quan venívom a estudi a Senterada –diu Sisco
mentre caminàvem amb la seva dona Carme, entre Lluçà i Senterada.
-Havies anat a l’escola de Senterada, tu?
–pregunto sorpresa.
-I tant!
-Doncs d’això n’hem de parlar perquè ja deu fer un
bon ramat d’anys...
I així ho hem
fet! El Sisco, nom pel qui gairebé tothom el coneix, es diu Francisco Suranell
Moli, i va néixer a casa Quic de Lluçà el 26 de setembre de 1955.
-Quines cases més hi havia?
-Casagran,
Mingo –desapareguda-, Farré i Botella (primer deshabitada, i ara desapareguda,
també).
-Els teus pares eren nascuts allí?
-No, el pare
era de Senterada i hi va anar a fer de mosso a casa Quic, que en no tenir
fills, li van prometre que quan moririen li deixarien l’argenda. L’amo va morir l’any 50. La mare va venir després de
casar-se, el 54. L’any següent vaig néixer jo, així que fins al 62, que va
morir “padrina”, érem quatre a casa.
-Quina era la riquesa del poble?
-Fonamentalment
ovelles i vaques. També horts i terres de conreu que donaven blat de moro,
blat, civada, ordi, aufals... i arbres
fruiters per parar un tren! Peres, pomes, figues, cireres, préssecs, raïm...
pobra de tu! Tot t’obligava als treballs típics de pagès: dallar, segar, batre,
aviar els animals, collir bolets... En tots els pobles era el mateix!
-Val, però també i havia diversió, no?
-I tant! Com
que no teníem llum, un cop a la setmana, o dissabte o diumenge, ens reuníem a
casa Mingo a fer una xocolatada que pagàvem entre tots. Gustinet de Reguard
tocava un tambor que s’havia fet amb una caixa de pastes recoberta amb pell de
cabra, i un altre la sanfoina. La
gent ballava, reia, i s’ho passava bé. Per Sant Sebastià, patró del poble, es
llogava un acordionista, Coixet o Llores, que eren els millors. Aquest dia venien
de tot arreu, de la Vall Fosca, de Pobla... Hi havia tanta gent que apuntalàvem
la sala per sota, perquè no cedís el trebol.
-Diríeu missa
algun dia, no? L’església és ben bonica!
-Cada 15 dies
baixava el capellà de Senterada. N’he vist a quatre jo de mossens: Ventura, Marcelino,
David i Lluis.
-I de l’escola, què?
-Vaig començar
als 7 anys. Era el més xic de la colla i veníem a peu: una hora entre anar i
tornar. A l’hivern ja de nit. Com que les classes les fèiem de 9 a 12 i de 3 a
5 i no donava temps a tornar a casa al migdia, portàvem la brena i la menjàvem a casa d’algun parent. Teníem dos llibres, un
per totes les assignatures i un exclusiu per religió, que donava un capellà els
dijous a la tarda. Si estàvem al pati jugant i el veiem, anàvem tots corrent a
besar-li la ma perquè si no ho fèiem en entrar a l’escola ens castigava. Resàvem
un parenostre al entrar a classe i un altre a la sortida, excepte els divendres
que resàvem el rosari. Un cop a la setmana fèiem cine barrejats amb les nenes.
-Sempre es diu que a muntanya no hi ha diners. Com
els aconseguíeu?
-La llet de
les vaques la veníem a Copirineu i a casa mateix venien el tractants de bestiar
a comprar vedells. La mare anava els dimecres a La Pobla a vendre ous i conills
al mercat. I amb el que guanyava portava arròs, sucre, sopa, cafè, xocolata Xolonch...
tot allò que no es feia a casa. La dona el tenia tancat en un armari al
menjador i me’l racionava: una presa diària com a molt, però una vegada que no
hi era, enfilat a una cadira em vaig menjar tota la rajola! Pensaven que em
faria mal, però no em va fer res, no, ni més que n’hi hagués hagut!
-Vas fer de pagès i després ho vas deixar estar...
-Sí, un dia a
la Fira de la Pobleta, Cañete buscava un aprenent de pintor per anar a
treballar a Irgo. Tenia 14 anys i em donava 100 pessetes diàries i el menjar. Vaig
durar 15 dies! Després vaig anar a parar a la Forestal plantant pins a Montsor.
N’hi havia un fart d’anar i tornar a peu des de Lluçà, però guanyava 250 pessetes
diàries! Clar que no me les regalaven perquè treballàvem de dilluns a dissabtes
8 hores en torn partit i 5 seguides els diumenges. Feia de “pinxe” portant
aigua als treballadors amb un barral de fusta de 8 litres. L’anava a omplir a
una font a prop de la feina, però un dels operaris va queixar-se que no li
agradava i me la feia pujar de bastant més avall. Tots eren de Guadix, que havien
vingut amb un camió a treballar tres mesos. Un de la colla, Palomino, bona
persona, em va aconsellar omplir el barral a la mateixa font de sota, però
esperant-me un temps prudencial perquè no s’adonessin de l’argúcia. Així ho
vaig fer i ningú es queixava, i ben bona la trobaven! També els dissabtes tarda
al bar de la Coixa de Senterada feia de porter venent entrades als que venien a
ballar. Un dia se m’acudí de cobrar però no donar l’entrada als que coneixia.
Mira, eren diners nets, però em van descobrir i de poc acaba malament la cosa.
-Jajajajaaaa... coses de jovenalla. Vas fer la mili?
-La instrucció
a Càceres i a Villaverde Alto la resta, a l’Escola d’Automobilisme. Durant
l’estada em vaig treure el carnet de camió. Em va anar bé perquè quan a la
tornada vaig comprar un TAXI, vaig poder convalidar el carnet. Entre quatre
soldats ens ocupàvem dels animals de la granja. Al matí donàvem de menjar a les
besties, però a la tarda no hi havia res a fer i aprofitàvem a fer “mantos” de
llana, que veníem a la mateixa merceria que compràvem el fil. Sobre un suport triangular
de fusta passàvem entre dos les filades amb una agulla gran. Pagaven a 1500
pessetes cada un.
Sisco parla un
pallarès pur, tan poc contaminat que dona gust sentir-lo.
-Tens, apunto, memòria prodigiosa pels
números, eh? Recordes imports de sous, pagaments, dates... tot!
-Segur que no
es recorda de quan es va casar! –crida sarcàstica la Carme.
-Síííííííí, sé
que fa molts anys!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació