ESTIGMATITZAR

 

Llegia; procés pel qual algú, una conducta, una idea, etc., és definit com a anormal o desviat per part d’un grup amb poder a fi de fomentar-ne el rebuig social.

Curiós que el diccionari de la llengua catalana, empri el terme “procés”, oi?.

Estigmatización es un término que no aparece en el diccionario de la Real Academia Española (RAE).

Sovint quan es vol estigmatitzar el nacionalisme català,  s’incorporen en aquesta tasca,   persones que per la seva procedència haurien de romandre amb la boca callada i/o amb la tapa del bolígraf posada.  

Quan els “ promotors” son catalans, de “ pota negra”, o de “ pota incolora, inodora i insípida “  el tema els acostuma a rebotar a la cara, i per part d’una bona part de la població, queden “estigmatitzats” pels segles dels segles.

Si les persones son “polítics/polítiques professionals” , imagino que això els rellisca, en aquest àmbit, per bona part del cos social, l’honestedat és l’excepció.

Altra cosa son aquelles persones que exerceixen activitats en l’àmbit de la cultura – i que tenen tot el dret del món – a tenir i mantenir opinions discrepants amb les de qualsevol col·lectiu.  En aquest cas, NO ENTENC però, la necessitat d’exposar-se a la crucifixió pública.   Ho dic malgrat que ben segur  tots tenim clar que cal fer el que sigui per portar un plat a taula.

Em va doldre, i em dol encara  el Joan Manuel Serrat i Teresa (Barcelona, 27 de desembre de 1943), i desitjo que també ell,

pugui  tornar a riure

amb qualsevol cosa.

I, que a dia d’avui els seus records

no li facin  cap nosa.

A moltes persones això ens costarà un xic més, almenys fins que puguin tornar a casa seva els exiliats i els que romanen tancats a les presons.