El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?
En aquesta ocasió publica una fotografia campanar magnífic de Sant Martí de
Bescaran, al nucli de Bescaran, al terme de les Valls de Valira, a l’Urgell
sobirà, que anhela – almenys bona part dels seus habitants – constituir-se en
Vegueria dels Pirineus
N’escrivien a https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0615202.xml
Manuel Anglada i Bayés / Maria
Lluïsa Cases i Loscos / Albert Villaró i Boix / Carme Bergès i Saura / Celina
Llaràs Usón / Leonor Badia i Morera
El poble de Bescaran, situat en una cota de 1 350 m, es troba a la vall
alta del riu de Bescaran, que neix al peu de la serra de Palomera, prop de la
frontera amb Andorra. L’única resta de l’antiga església de Sant Martí de
Bescaran, l’esvelt campanar, es troba en l’àmbit del cementiri actual.
La primera notícia coneguda que es té d’aquesta església és del principi
del segle X, quan l’any 914 el que havia estat un antic monestir, aleshores ja
abandonat, fou unit al cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles. La vila, esmentada
en l’acta de consagració i dotació de l’església de Sant Feliu de
Castellciutat, de l’any 953, fou permutada pel comte Borrell II a favor del
bisbe d’Urgell, Sal·la, i de la canònica de Santa Maria de la Seu, l’any 988;
possessió que queda reflectida en les butlles atorgades els anys 1001, pel papa
Silvestre II, 1012, pel papa Benet VIII, i 1099, pel papa Urbà II, i que
perdurarà fins a la fi de les senyories del segle XIX.
L’any 1085, el bisbe d’Urgell, Bernat, hagué de retornar als habitants de
Bescaran les franquícies que el comte Borrell els havia atorgat, i que ell,
injustament, havia anul·lat. Deu anys després, però, els “homes lliures” de
Bescaran s’obligaven a pagar al bisbe d’Urgell un cens anual, en canvi de la
seva protecció i defensa. L’any 1132 Berenguer Guillem de Bescaran consta com a
senyor de la vila de Bescaran, en feu del bisbe d’Urgell. L’any 1140 es
documenta Guillem de Bescaran com a detentor del delme de sis masos que tenia a
Bescaran, en feu de l’església d’Urgell.
El lloc és citat, a més, en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, i en
altres documents datats els anys 996, 1003 —testament del bisbe Sal·la—, 1019,
1043, 1050, 1051 i 1066.
El terme de Sant Martí de Bescaran apareix esmentat en documents del 1043 i
1132. L’església, per contra, no apareix citada fins els anys 1312 i 1314, en
què fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. L’any 1391 el seu
capellà consta en el llibre de la dècima de la diòcesi. L’església apareix com
a parròquia en els llibres de visites pastorals de la diòcesi des del segle XVI
fins al segle XX. Actualment l’església de Sant Martí està supeditada a la
parroquial de Castellciutat
D’aquesta vella església només en resta el campanar de planta quadrada de
tres pisos, separats amb arcuacions llombardes. En realitat, però, la seva
altura correspon a sis pisos, dels quals els dos primers no tenen finestres i
el tercer en té quatre d’estretes a manera d’espitlleres, repartides una a cada
cara. Als tres darrers pisos hi ha dues finestres geminades a cada façana, de
les quals les de l’últim pis es diferencien per la columna amb mènsules.
Aquestes finestres del darrer pis han estat tapades fins a mitja alçada i, així
mateix, en una d’aquestes quatre, la de cara sud, la columna i les arcades han
estat tapades i modificades segurament com a mesura de reparació d’emergència.
També la primera finestra de la façana de llevant ha estat tapada a mitja
alçada. La coberta és de fusta i llicorella i es conserva en relatiu bon estat.
L’aparell, fet amb petits carreus, és força regular i ben travat. Amb
l’ampliació del cementiri van adossar-se al campanar construccions noves en
dues de les seves cares que malmeten la visió completa del campanar tal i com
era fa alguns anys.
Malgrat tot, seria fàcil de recuperar l’aïllament de les quatre façanes, de
les quals la més alta fa 17 m, la qual cosa vol dir que ens trobem davant d’un
exemplar notable. També amb poques despeses valdria la pena descobrir o
destapar les obertures tapiades i refer els elements perduts o destruïts, com
és ara la columna de la façana sud de la finestra geminada de l’últim pis.
Aquesta construcció es pot equiparar amb els campanars de torre llombards, i hem
de situar la seva construcció entre els segles XI i XII
A.Moras, Antonio Moras Navarro, q.e.p.d., fotògraf de Patrimoni, llicenciat en historia
medieval, el retratava l’any 1983. Vista exterior del campanar.
Al camí que passa pel davant del nou cementiri, al costat del campanar, hi
ha un seguit de lloses clavades a terra que fan de marge entre el camí i un
camp que hi ha a sota. Aquestes lloses formaven part d’unes deu sepultures que
es descobriren en realitzar les obres de l’actual cementiri. Són totes molt
fines i regulars, no fan més de 5 cm de gruix, i de dimensions diverses; la més
llarga fa 1,80 metres.
Sembla que pels camps de sota encara n’hi ha alguna de soterrada
A la plaça del poble de Bescaran hi ha, utilitzat actualment com a font, un
sarcòfag de pedra. Duu gravada la data 1858, moment en què segurament es degué
convertir en abeurador, i podem suposar que prové de la propera església de
Sant Martí, llavors en desús i ja enderrocada del tot, menys el campanar, a la
fi del segle. Sembla que es desenterraren altres sarcòfags similars, que
s’endugueren a Barcelona. Sens dubte, el seu emplaçament original el tindria a
l’església de Sant Martí, que actualment és el fossar del poble. )
Aquest sarcòfag, al qual li manca la tapa, presenta decoració a la cara
frontal i als laterals. Les seves mides són de 151 cm × 38,5 cm × 35,5 cm.
Malgrat que es tracta d’una obra senzilla, tant pel que fa a la tècnica emprada
com pels motius que el decoren (no hi apareix cap element historiat), és
interessant el seu estudi per a veure la incidència que van tenir certs
elements en l’ornamentació de peces de caràcter funerari.
Així, a la cara frontal hi ha dues creus encerclades, realitzades
mitjançant una tècnica de rebaix de la superfície que aconsegueix donar relleu
a les figures. Les creus situades a les cares laterals del sarcòfag són iguals,
tècnicament i formalment, a les anteriors.
El significat de la creu és molt clar: ens remet, en un sentit cristològic,
a la redempció, al·ludint directament a la salvació de l’ànima del difunt. És
per aquesta simbologia de salvació que la creu apareix en sarcòfags, esteles i
piques baptismals.
A més, a la cara frontal del sarcòfag trobem motius florals que també tenen
un sentit funerari, en fer referència a l’ànima del difunt. Aquest simbolisme
d’eternitat representat per la flor té les seves arrels en el món pre-romà, on
ja s’utilitzaven les flors per a cobrir els morts i els seus sepulcres (Cirlot,
1981, pàg. 205).
Un sarcòfag semblant al descrit és el procedent de Sant Just i Sant Pastor
de la Validan (Solsonès), on es pot veure un d’aquests motius escultòrics: la
creu inscrita en un cercle rebaixat. A la mateixa tipologia corresponen tres
sarcòfags conservats al Museu Episcopal de Vic (núms. 10 749, 10 780 i 10 781),
els quals presenten motius ornamentals similars. Com aquests, caldria datar el
sarcòfag de Bescaran d’entre la darreria del segle XII i l’inici del XIII.
Arreu de Catalunya, anem deixant el mateix missatge; No espereu que ningú
vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per
fer.
Us esperonem a compartir aquesta entrada amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, recordeu SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT
A Catalunya la sanitat pública no està valorant els historials mèdics per
veure quina de les vacunes és menys “ perillosa” per a cada ciutadà, el
resultat en nombre de morts és força elevat, i l’excusa “ més en mata la Covid.19” és una més de les
grolleries a que en té acostumats aquest
sistema pervers.
Ah!, estem al costat dels que defensen les Vegueries, i de qualsevol
iniciativa que permeti retornar la vida tant als pirineus, com a d’altres
indrets de Catalunya que pateixen un sever despoblament, i una vergonyant manca
de serveis, la Segarra és una mostra sagnant.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació