LES DUES MORTS DE L’ERMESSENDA

 

L’Ermessenda no era una princesa ni una reina. Era la meva mascota. El nom sí que el devia a una reina. Jo tenia uns 10 anys i em va captivar un llibre d ‘història de Catalunya que un veí amant dels llibres em va donar perquè llegís dient: Té això a la teva escola no té-n diran ni un borrall, colla de fatxes ! Si i encara que siguin monges fatxes igual !

Jo que era una noieta a qui el fet de llegir li feia perdre l’escriure,  amb gran reverència el vaig prendre a les meves mans i el vaig llegir com si fos un tresor preuat i Ermessenda que va morir en un poble no gaire lluny del meu va cridar-me l'atenció i a vegades inclús em repetia m'hauria agradat que els meus pares m'anomenessin així.

Però be la meva mascota no era un gat ni un gos ni res semblant, era un porquet. Vaig tenir la sort de viure la meva infància en una masia voltada de natura i animals. Quantes hores no he passat mirant els pollets, conillets i vedellets.

Gaudia com una ximpleta ,els animals  han sigut una de les meves grans passions. Suposo que ara entendreu si us dic que el meu ofici és ser veterinària.

Va ser un dia fred d'hivern, en deixar la bicicleta en tornar de l´escola vaig veure el meu avi Francesc amb un garrinet a les mans.

Avi ja són nats? .

Doncs mira nena si, però aquest és molt petit i la seva mare en te masses no el podria alletar bé així que el sacrificaré

Tot va ser dir això que li vaig prendre el garrinet de les mans m'entres li deia.

Avi de cap manera, jo li donaré biberó i creixerà i es farà fort.

Nena, si no et viurà deia l'avi. Ho provaré vaig dir tota decidida.

Cal dir que vaig necessitar la complicitat de la iaia . Amb una caixa li vaig fer un llitet i vaig posar un jersei meu vell perquè no tingues fred , inclús fins  li vaig posar una borsa d'aigua calenta.

El porquet era rosat i tendre i el vaig estimar al moment de tenir-lo als meus braços. L´ àvia em va dir  que era femella i la vaig anomenar així Ermessenda, a casa però,  tots li deien la Senda.

I va créixer i es va fer forta i em seguia per tot arreu igual  que un gosset, fins que es va fer tant grossa que el meu pare va dir seria hora de què pogués ser mare. I va ser una bona mare i ella em coneixia i la anava a veure cada dia, com l'estimava!.

 I varen passar uns anys i vaig fer prometre al meu pare que mai la sacrificaríem que moriria de vella a casa.

I tenia garrins i el cicle de la vida anava avançant fins que un dia no la vaig trobar al lloc de costum. Esverada vaig anar corrents cridant al pare i avi per veure on era Ermessenda i varen dir-me que s'havia mort i el pare amb el tractor la va enterrar al camp més allunyat de la masia.

Vaig plorar molt , jo estimava la meva Ermessenda i em costava saber que no la tornaria a veure més. Però a la vida tot passa, jo vaig anar a estudiar a la capital i el record de la meva trugeta s’anava esvaint. Mes per l'Ermessenda vaig tornar a plorar anys més tard. Un dia el pare em va dir , saps el teu porc no el vaig enterrar amb el tractor, el teu avi la va vendre per fer llonganisses, era molt velleta i també s'hagués mort igual.

Us juro que vaig tornar a plorar , m'entres acusava el meu pare m'havies promès, m’ho havies promès!.

Per mi va ser com si s'hagués mort dues vegades l´Ermessenda.

També haig de dir que vaig avorrir les llonganisses mai en mengo.

MONTSERRAT VILARO BERENGUER.