Li demanava al Joaquim Graupera Graupera, el nom d’una masia que publicava
al facebook, i em contestava; can Volart
Patrimoni Gencat li dedica una minsa informació; construcció del segle
XVIII reformada a principis de segle XX. Com és mal costum d’aquest dissortat reialme,
cap dada de l’autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email castellardiari@gmail.com
Presenta planta baixa i dues plantes pis amb un annex lateral amb obertures
amb arc de mig punt.
A la façana principal hi ha el portal d'accés amb arc pla al damunt del que
hi ha el balcó. Seguint aquest eix de simetria central trobem un ull de bou amb
un rellotge de sol. L'edifici acaba amb una barbacana interrompuda al centre
per un capcer amb merlets acabats amb rajola vidriada de color verd.
La descripció palesament no es correspon amb la imatge
El Mapa de Patrimoni ens diu; Masia de tres cossos, de planta baixa i pis,
amb teulada a dues aigües. Disposa de diversos cossos afegits, així com de
safareig i font, situats a l'era. També tenia un forn, situat al pati de la
casa. A la part del darrera té un pati porxat, amb un accés independent. El bon
estat en què es troba permet apreciar el portal original, adovellat, i els
remats de la façana principal, d'estil barroc. Com és mal costum
d’aquest dissortat reialme, cap dada de l’autor, sou pregats de fer-nos-ho
saber a l’email castellardiari@gmail.com
Llegia l’excel·lent publicació de l’ Enric Subiñà i Coll : els masos de Sant Jaume de traià
Can Volart és una masia d'aspecte
barroc, recentment restaurada i reconstruïda pel seu propietari. Té tres cossos
perpendiculars a la façana, el celler en el cós posterior paral·lel a la
façana, i teulada a dues vessants amb frontó al davant. Actualment s’ha
rebaixat la terra de la part de llevant, deixant visible una cisterna, i s'han afegit
diverses finestres de pedra en els
laterals. frontal i en la part posterior, dins del celler, que té el sostre descobert.
AI davant, en el safareig, es conservava un plafó de rajoles de! 1786, avui
preservada en l’interior de la masia, amb la figura de l'arcàngel Sant Miquel, molt
similar a la de Cal Ànima
Creiem que es va construiré ntre el 1785 i 1786, arran de la partició del
mas Torner Í les seves terres entre Josep Anton Caralt Andreu i Miquel Torner i
Matas.
Aquest últim féu construir la masia,
i hi morí el 1789. La seva muller Franciscà Presas i Boet moriria el 1808 Í fou
enterrada en la capella de Sant Jaume, tot i que la seva voluntat era de ser
enterrada a Santa Maria de Mataró com demanà al testament. Creiem que fou el
primer enterrament des de l'època alt medieval que es féu en l'esmentada
capella.
El seu fill i hereu Miquel Torner i Presas el 1808 "morí de mort
violenta per invasió de las tropes franceses a esta de Mataró". Ell però s’enterrà
a Santa Maria, no així la seva muller Teresa Melé Grau que el 1816 fou enterrada a Sant Jaume, tal
i com aquesta demanà en el seu testament: "elegesch la sepultura al cos
meu fahedora en la Yglcsía de Sant Jaume del veynat de Trayà".
El 1819 el seu fill Miquel Torner i Melé, aleshores practicant de notari de
Mataró, necessita diners per poder pagar la legítima del seu germà Josep,
adroguer de Barcelona, donat que el pare Miquel Torner havia mort sense testar,
i els dos germans havien arribat a un pacte per repartir-se l'herència. Per aconseguir-los
decideix vendre, per 10.000 lliures, l'heretat que tenien a Traià als conjugues
Epifani de Fortuny i Wanosternoon i Maria Teresa Saniromà i de Cuardia, que
estava formada per la masia i 39 quarteres d'horta , vinya i erm i també una
peça de terra de 5 quarteres de "vinya molt vella en la qual esta
construïda la capella de Sant Jaume Apòstol”.
Maria Teresa Santromà en el seu testament fet el 1845 demana de ser
enterrada en la capella de Sant Jaume de Traià, "Í que no se atén mis pies
y manos como se suele practicar". Efectivament s'hi enterrà el 1848 en
motiu de la seva mort.
El seu fill i hereu Carles, casat amb Bernarda de Carpi i Berarc moriria a
Barcelona el 8 de setembre de 1881, data en què va esfondrar-se la capella de
Sant Jaume, segons Francesc Carreras i Candi (Barcelona, 5 de juliol de 1862-1937)
com a malefici per trencar la tradició d'enterrar-se allí els membres de la família.
El seu hereu Epifani de Fortuny Í de Carpi fou l'últim possessor de la
masia, el qual la va vendre el 1898 a Josep Rafael Carreras i Bulbena, tot i
que bona part de les terres passaren a mans de Gertrudis Clivillés, vídua de Ginés Marià i dues petites
parts al barceloní Eduard Mercader Sacarella i a Francesc Carreras Candi.
Josep Rafael ven la finca el 1924 a Caietà Marfà Clivillé, propietari de Ca
l'Ànima, el qual en féu donació al seu fill Eduard Marfà Mercader el 1943.
Actualment és del seu fill Oriol.
Pel que fa als masovers, el 1837 n'era Jaume Recolons, i el1880, Francesc
Abril Pallarolas i la seva muller Eulàlia Calvet Ametller. Aquests no van tenir fills i fou la
neboda Joaquima Barrera Calvet, casada amb Carles Illa Font, qui seguí en la
casa.
El 1945 restaven a la Can Volart la Joaquima t el seu fill Josep.
Veiem la concordança parentiva entre les veïnes cases de Can Volart i Ca l'Anima.
Quan els combustibles tornin – si ho fan algun dia – a tenir preus “
raonables”, poseu Matarà, el Maresme, Catalunya a la vostra agenda.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació