LA PARAULA QUE NO VAS DIR

 

Avui l’endemà del teu enterrament al nínxol familiar on descanses, he tornat a venir a visitar-te. No soc gens creient i no se si em pots veure o sentir . Es igual he vingut igualment per parlar amb tu tinguis o no oïda per escoltar o ulls per veurem .


Fins al darrer moment mentre un alè de vida alenava al teu cos vaig esperar em diguessis la paraula que tu sàvies millor que ningú que  tenies de pronunciar i no ho vas fer, vaig esperar envà


Quan vas entrar a la nostre vida la meva mare era vídua i jo una nena orfe de 8 anys. Vas ser com un raig de llum que va entrar per l’ampit de la finestra mig closa, que eren les nostres vides. La mare estava feliç i jo també de tenir altre volta una família a qui estimar. Tot era perfecta et portaves bé amb nosaltres i tot estava bé.


Tot va continuar així fins quan jo tenia 12 anys, fins aquell maleït dia que estàvem sols, tu havies begut una cervesa de mes i em vas violar. Em vas amenaçar que si deia alguna cosa a la mare deixaria d’estimar-me , la meva por la meva innocència dels meus pocs anys i el meu esglai em van fer callar. Tenia com una coïssor dins les cuixes i em sentia bruta per mes vegades que em dutxes, quasi no gosava mirar a la mare a la cara. Tu em fitaves fixament i els teus ulls deien calla!.




La segona vegada va ser al cap de tres setmanes i em vaig resistir molt, però tu erets fort i jo una nena esprimatxada i feble. També com l’altre cop em vas dir de paraula i de mirada. CALLA!


Al mateix dia vaig agafar un ganivet de la cuina i el vaig amagar sota el matalàs i tancava molt fort les portes i procurava no estar a soles amb tu.


La tercera vegada jo t’esperava amb un ganivet a la ma , als meus ulls i devies veure ràbia i bogeria perquè vas marxar donant un cop de porta. Mai hi va haver tercera vegada.


I vaig créixer, vaig estudiar vaig casar-me i vaig tenir fills i mai vaig dir res a ningú. Desprès et vas posar malalt i la meva mare et cuidava, i jo perquè pogués descansar també ho feia. Em miraves fixament i jo sempre esperava que diguessis la paraula. No tot va ser negatiu en tu, també vas fer coses bones per mi i pels meus fills, que t’anomenaven avi.  Mai però,  deies res, sols gracies Maria pel que fas,  i res mes. Fins a l’últim dia vaig esperar la teva paraula, els teus llavis però, estaven segellats i així vas morir.


Ahir la família plorava i jo sols veia la dedicatòria del gros ram de roses vermelles. Els teus fills i nets. Ho vaig fer posar jo, jo també soc roina,  ho vaig fer per quedar bé amb la meva mare i família.


Avui que som sols he vingut a treure el ram de roses, no te’l mereixes, a una filla no es fa el que li vas fer, jo t' estimava com un pare fins aquell maleït dia.


Veus de  cap a les escombraries, amb les deixalles, sols deixo el que posa La teva esposa, a ella  imagino que la vas fer feliç,  i ho agraeixo.


Ara et dic que si tu haguessis dit PERDO, jo t’hagués perdonat, la naturalesa humana es insondable, però no, tu mai has demanat perdo. Per això no et perdono ni et perdonaré mai. TU NO HO HAS VOLGUT. Ara Adéu per sempre, no penso tornar en ma vida a la teva tomba.


Montserrat Vilaró Berenguer

Comentaris