SANT JULIÀ D’AGE. PUIGCERDÀ. LA CERDANYA SOTA DOMINI DEL REINO DE ESPAÑA

 

LA Montse Soler Casanovas , pública una fotografia de l’església parroquial d’Age , advocada a Sant Julià,  ens aventurem  datar abans d’anterior  a l’alçament dels militars feixistes encapçalats el general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República.

 

 

Llegia que el veïnat d’Age és situat a la plana, entre la Llavanera i el Segre, a menys d’un quilòmetre de la frontera estatal.

El topònim és citat en la documentació l’any 942.

Es tracta d’una escriptura per la qual la comtessa Ava, vídua del comte Miró II de Cerdanya, juntament amb els seus fills, Sunifred, Oliba i Miró, donaren al monestir de Ripoll i nominalment a l’abat Enegó, als monjos i a llurs successors l’alou d’Age amb totes les seves dependències. Per aquest motiu, la comtessa Ava i els altres consignataris de l’acta estipularen que un cert fidel anomenat Jovelí podria posseir l’alou d’Age tot el temps de la seva vida, però que, a la seva mort, l’esmentat alou i simultàniament “cum ipsa ecclesia qui est in honore Sancti luliani ibidem fundata”, hauria de passar sota el domini de l’abadia de Santa Maria de Ripoll.

 

Al segle XI, el monestir de Ripoll engrandí els seus béns a Age (villa Aginis). Guifré II, comte de Cerdanya, li féu donació l’any 1023 d’uns drets sobre les aigües del Segre. A partir d’aquesta data, Age esdevingué plena possessió del monestir, com ho indica un judici de l’any 1027 que se sentencià en favor dels seus habitants contra els de Pallerols; el motiu era la usurpació per part d’aquests dels drets de pastures a la vora del riberal del Segre.

 

Al segle XII, el monestir de Ripoll establí a Age una pabordia, administrada per un paborde, que fou el senyor jurisdiccional durant molts segles del lloc d’Age i administrador dels béns del monestir a la Cerdanya i comarques veïnes. L’últim fou Roc d’Olzinelles i de Miquel, erudit arxiver de Ripoll, que morí a Osseja el 1835, com a refugiat.

 

A la darreria del segle XII, l’església d’Age fou assaltada pels homes de Ramon Roger de Foix i Arnau, vescomte de Castellbò, defensors de l’heretgia càtara.

 

Sant Julià d’Age s’esmenta entre les parròquies que contribuïren a sufragar la dècima de l’any 1280 recaptada a la diòcesi d’Urgell. Poc després, entre els anys 1312 i 1314, consta que fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, segons figura en la relació d’esglésies visitades que ha pervingut d’aquells anys.

 

El lloc i l’església d’Age es mantingueren sota el domini de l’abadia de Ripoll fins a l’exclaustració del 1835.

 

L’església de Sant Julià, d’origen romànic, fou molt modificada al segle XVIII. El 1791 hom va suprimir l’absis i va obrir en el seu lloc la porta d’accés; també, en el mateix moment, se li va adossar la rectoria a ponent. Amb anterioritat a aquestes obres, s’havien afegit a banda i banda de la nau unes capelles laterals. A la façana occidental s’alça un campanar d’espadanya, ample i de dos ulls. Hom entreveu a la paret meridional, que s’obria al cementiri, la traça de la porta primitiva i a la paret septentrional un aparell disposat en espiga.

El Ramon Orriols Puig, pública una imatge més actual, on ja s’aprecien diferències, cap esser humà, apareix un gat, i sobretot, es veu clarament que l’església serveix per apuntalar fils d’algun dels mal dit “ serveis públics del REINO” posats amb la clara intenció de degradar la imatge d’aquest element patrimonial.

 

La pèssima situació econòmica i social del REINO, em feia pensar en un relat bíblic.  Gn 41,14-36,  Josep interpreta els somnis del faraó:

Vaig veure sortir del riu set vaques grasses i boniques, que anaven pasturant entre els joncs. Darrere d'elles en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres: enlloc d'Egipte no n'he vistes mai de tan lletges.  Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien sortit del riu.  Quan ja les tenien dintre, no es notava que les haguessin engolides: continuaven tan escarransides com abans

Els hereus del franquisme encarnen les “ vaques  lletges i magres “, i la ciutadania del REINO fa el paper de les “ vaques grasses “. 

D’ençà de l’any 2004 l’inefable José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 d'agost de 1960) al GOBIERNO, i el silencia còmplice de la resta de partits, sindicats i  altres col·lectius, la “desamortització social “ agafava embranzida, i amb poc més de 18 anys s’aconseguia que més d’un terç de la ciutadania visques en la quasi misèria.  

Aprofiteu els darrers dies de “ vaques grasses” per voltar per Catalunya, retratant alhora que el nostre Patrimoni Històric,  els edificis escolars de Catalunya, i fent-nos arribar  aquestes imatges a l’email castellardiari@gmail.com