Llegia de l’Església parroquial d’Isavarre, advocada a Sant Llorenç; església d'una sola nau coberta amb volta de canó, ampliada amb capelles i un campanar de torre. La nau està capçada a llevant per un absis semicircular precedit d'un ampli arc presbiteral, tots dos aixoplugats per una sola coberta, amb un ràfec decorat a base de permòdols esculpits. La teulada està sobrealçada sobre la volta de canó, i el paviment de la nau és fet amb còdols, com en altres esglésies de l'entorn.
L'element més notable de l'edifici és la portalada, que recorda les de les esglésies de Sant Joan d'Isil, Sant Lliser d'Alós d'Isil i Sant Martí de Borén, realitzades segurament pel mateix escultor o taller d'escultors. Consta de tres arquivoltes extradossades per un guardapols ornat amb un escatat i amb rosetes dins de cercles. La segona i tercera arquivolta també estan ornades amb rosetes combinades amb peces cilíndriques. Les arquivoltes se sustenten sobre columnes llises que acaben en capitells esculpits amb rostres humans i amb dos ocells enfrontats.
L’Esteve Roig Campama, deixava un comentari al Pere Folch; t'imagines que sota el guix sortissin unes pintures romàniques ?
Llegiu el que diuen a :
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-llorenc-disavarre-alins-de-vallferrera
Les pintures murals que originàriament havien decorat l’interior de Sant Llorenç d’Isavarre es conserven, actualment, repartides entre el Museu Diocesà d’Urgell, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu de Toledo (Ohio, EUA). Com ja han indicat diferents estudiosos de la pintura romànica, la zona de l’absis devia ésser presidida, com en moltes altres esglésies, per la figura del pantocràtor (Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 96) o de Crist en Majestat (Carbonell, 1974-75, I, pàg. 69). Desgraciadament, però, no se n’ha conservat cap resta. Per sota la representació de la Maiestas Domini, separada per un fris en forma de greca que s’ha conservat fragmentàriament, hi havia un segon registre amb la representació habitual d’una sèrie de sants o apòstols sota arcades de mig punt sostingudes per columnes. D’aquesta zona de l’absis se n’han conservat diversos fragments. La imatge de santa Caterina (Museu Nacional d’Art de Catalunya, núm. MAC 69507), corresponent a un fragment que fa 96 × 64 cm, era disposada damunt de la finestra central mostrant les mans. Les figures dels apòstols (Museu Diocesà d’Urgell), inscrits en sengles arcuacions semicirculars, han estat identificades com sant Bernabé (núm. 2) i sant Judes Tadeu (núm. 1). Tot i que avui són col·locats sobre sengles plafons —de 177 × 64 cm i 165 × 64 cm, respectivament—, en el seu origen eren situats a dreta i esquerra de la santa. Es conserva un tercer apòstol identificat com sant Joan, que també es trobava a l’hemicicle i avui es conserva al Museu de Toledo, Ohio. Dos fragments més es guarden al Museu Diocesà d’Urgell. Un d’ells (núm. 5 de l’inventari i amb unes mides de 59 × 62 cm) correspon a la imatge d’una virtut coronada, que mostra els palmells de les mans i és inscrita per un cercle. L’altre, que fa 89 × 51 cm, mostra la figura d’un animal que toca la flauta (núm. 8). Així mateix, hom parla de l’existència d’un darrer fragment on es representa l’Agnus Dei, tot i que no sabem on es conserva actualment.
La figura de santa Caterina sembla que presidia el registre central. Sovint ha estat identificada com santa Magdalena; tanmateix, podem llegir en una inscripció molt clara, situada a la part superior, “SENC CHA/TAR/INA”. Amb una posició frontal mostra els palmells de les mans. Els plecs del vestit, com també el nimbe, són molt elegants.
De la representació del col·legi apostòlic, que devia ocupar pròpiament l’hemicicle de l’absis, s’han conservat, com ja hem dit, les figures de tres sants. La de sant Bernabé, que es trobava a la dreta de santa Caterina, la podem identificar per una inscripció que hi ha al carcanyol esquerre sobre l’arc figurat. El bon estat de conservació d’aquest fragment ens permet de llegir sant “BARN/AB/E” en lloc de sant Bartomeu, com ha estat identificat sovint. L’apòstol figura sota l’arcada emmarcat per dues columnes amb llurs capitells. Tot i dirigir el gest i la mirada cap a l’esquerra, conserva una marcada frontalitat, sobretot pel que fa a la posició dels peus. Hem de subratllar l’expressivitat del rostre, d’actitud delicada i de gest afable. Amb la mà dreta fa el gest de salutació, dirigit sens dubte cap a l’apòstol que el devia acompanyar, i amb l’esquerra —velada— sosté el llibre.
La figura de Judes Tadeu era a l’esquerra de santa Caterina. S’adreça amb la mirada i les mans vers la dreta. Com en el cas de Bernabé, saluda amb la mà dreta, mentre que amb l’esquerra —sense velar— sosté el llibre. També està dempeus, tot i que la posició de les cames repeteixi la fórmula habitual en les figures sedents, i sota una arcuació amb columnes i capitells. Si en la representació de sant Bernabé distingim uns tons marronosos per al fons, un to vermellós per al mantell i una tonalitat més aviat grisenca per a la túnica, la figura de Judes Tadeu —en pitjor estat de conservació— resta sobre un fons de to marró ocre, la túnica de color marró fosc i el mantell de tons blanquinosos amb franges puntejades.
Al costat d’aquestes dues figures és conservava la representació de sant Joan, avui a Ohio com ja hem dit. Devia ésser situada, com aquestes altres, a l’hemicicle de l’absis, sota la volta absidal.
Dels altres dos fragments guardats al Museu Diocesà d’Urgell, el que representa un animal músic sembla que originàriament es trobava a l’intradós d’una finestra oberta a l’absis —com també hi havia hagut la figura d’un peix— i no en el registre inferior de la conca, com indiquen M. Pal, A. Vives i J. Tarragó (1987, pàg. 50). Tot i que es conserva força deteriorat, sobre seu encara resta la inscripció “...SIO...”. Es tracta de la representació d’un animal fantàstic que toca un instrument identificat com una flauta doble. Sovint, en el romànic trobem representats animals músics. Diferents estudis que recentment s’han fet del nostre fragment li han atorgat un sentit negatiu i una important càrrega simbòlica.
Aquesta idea és reforçada encara més per la representació del peix que, com hem dit més amunt, l’acompanyava (vegeu l’estudi que A. Orriols fa d’aquest fragment dins el vol. XXIII, pàgs. 246-247, de la present obra).
L’altre fragment guardat al Museu Diocesà d’Urgell —quart del grup— es correspon amb la representació d’una virtut coronada. Aquesta, que originàriament era situada al registre inferior de la conca absidal, aixeca les mans i és inscrita per un cercle. F. X. Mingorance (vol. XXIII, pàgs. 245-246, de la present obra) assenyala la possible identificació d’aquesta imatge amb la representació simbòlica d’una virtut, encara que creu més probable que es tracti d’una orant. Es tracta d’una figura elegant, coronada i vestida amb túnica i mantell. Els trets són molt borrosos, pràcticament desdibuixats, i la policromia s’ha perdut gairebé del tot.
En general, cal dir que si bé quasi tots els fragments conservats han estat restaurats, no podem pas parlar d’un estat de conservació òptim. La tècnica amb què ha estat realitzada aquesta pintura és la mixta, per la combinació del fresc, el tremp i la pintura diluïda en un mitjà gras, possiblement l’oli. No podem fer una valoració estilística global d’aquesta pintura, perquè ens falten elements. En línies generals, però, la historiografia coincideix a situar aquestes pintures en un moment tardà del romànic. Cook i Gudiol ([1950] 1980, pàgs. 72-73) creuen que la pintura d’Isavarre reflecteix l’obra d’un mestre rústic i tardà, el qual continuava utilitzant fórmules antigues i arcaiques ja entrat el segle XIII. Per a J. Sureda (1981, pàg. 374), representa el final de les fórmules romàniques i apunta cap a una possible relació amb un corrent de l’altra banda dels Pirineus. La datació varia, així mateix, segons els autors, si bé en línies generals tendeixen a assenyalar una datació dins el segle XIII
Quan al topònim Isavarre
https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=22100
Al mon dissortadament s’està imposant la “ monotonia dels crims “
No tinc paraules per explicar l’intensíssim dolor que em provocaven les imatges del bombardeig de l’hospital Al Ahli de Gaza, Benjamín «Bibi» Netanyahu ( Tel Aviv, 21 d’octubre de 1949 ) superava amb escreix al seu ídol Adolfo Hitler (Braunau am Inn, Alta Àustria, Imperio austrohongarès; 20 de abril de 1889-Berlín, Alemanya nazi; 30 de abril de 1945)
https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/
Que Déu tingui pietat de tots nosaltres, i no permeti que malmetem aquest món que ELL creava per a nosaltres com un paradís.
Jesús perdonava a Sant Pere que el negués fins a tres vegades la nit en que el detenien, tenim entre nosaltres, “ conreadors de l’odi, contra Catalunya i el catalans “, alguns amb vestit talar. Qui tingui orelles per escoltar, que escolti!!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació