Sant Cristòfol dels Horts era l'església d'un poble de masies dispers,
actualment abandonat, situat a l'extrem septentrional del municipi d'Albanyà.
El lloc dels Horts és esmentat en el precepte reial, favorable a Santa
Maria d'Arles, de l'any 878, en relació amb unes terres que havien de pertànyer
a Sant Pere d'Albanyà.
La parròquia no apareix esmentada fins a l'any 954.
De la parròquia de Sant Cristòfol
dels Horts depenien, en època postmedieval, les esglésies de Fontfreda,
Carbonils, els Vilars, Oliveda i el Santuari de Santa Maria del Fau.
A partir de 1403 però, degut a guerres, mortaldats i tempestes, la
zona del veïnat dels Horts es va veure despoblada.
El 1566, el vicari general uneix les
rectories de Fontfreda i Carbonils amb la dels Horts i Oliveda. Durant tota
l'època moderna aquesta església va continuar funcionant com a església
parroquial de l'hàbitat dispers de la zona.
Degut a la progressiva despoblació del camp de finals del segle XIX i
principis del XX, l'any 1928, el bisbe ordena suprimir diverses capelles, entre
les quals es troba Sant Cristòfol dels Horts.
Cèsar August Torras i Ferreri (Barcelona, 5 de julio de 1852 - ibídem, 22
de junio de 1923) retratava l’any 1917 , un home i una dona davant de
l'església de Sant Cristòfol dels Horts
.jpeg)
https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceccf/id/37594
I la retratava novament , Vista general de Sant Cristòfol dels horts
d'Albanyà, en una data indeterminada
https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/5792/rec/48
Sortosament però, els anys 1980 i 1990, socis del Centre Excursionista
Empordanès i del Grup Art i Treball de la Jonquera ja van desenrunar l’absis i
van apilar les pedres i els carreus a l’exterior. Fa sis anys, Sebastià Delclòs
Suñer (Figueres, 1948), Pitruc pels amics i coneguts, i Lluís Benejam van
alertar a l’arquitecte Joan Falgueras Fotn ( 1958) que «el poc que quedava podia col·lapsar».
Junts van visitar l’espai –una ruïna perduda al bosc– i, amb l’entesa de
l’aleshores alcalde d’Albanyà, Joan Fàbregas Jordà , van cercar complicitats a
la Diputació de Girona per finançar-ho. «Lluís Bayona Prats , qui era
l’arquitecte del Servei de Monuments, va veure la urgència, vam aixecar
plànols, com vam poder
https://www.emporda.info/cultura/2023/10/08/l-esglesia-sant-cristofol-dels-92835997.html
Respecte de Sant Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d’aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l’espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l’altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se’l representa amb Crist a l’esquena i amb un bastó florit.
La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.
El nom Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació