EL VIRUS DE CASTILLA. LA CORRUPCIÓ.

 

Hi havia una vegada un virus invisible al microscopi. No s’havia escapat de cap laboratori , però s’escampava amb una eficàcia envejable, travessant segles, règims i discursos. Li deien—amb un punt d’ironia amarga— el virus de Castella.

No matava de cop. No feia caure cossos, sinó estructures. S’infiltrava en els plecs del poder, en les escletxes de la llei, en les paraules solemnes que prometien justícia mentre negociaven silencis. Era un virus pacient, d’aquells que no fan soroll, que aprenen a conviure amb l’organisme fins que ja no es pot distingir on acaba el mal i on comença el sistema.

A les sales de justícia, alguns jutges murmuraven que la policia “no era de fiar”. No ho deien amb escàndol, sinó amb una resignació gairebé administrativa, com qui constata una humitat antiga a les parets. Mentrestant, en despatxos amb prestatgeries carregades de codis, degans qüestionaven la credibilitat d’un segell posat en una oficina de Correus, com si el dubte fos l’única certesa possible en aquell ecosistema.

I així, peça a peça, la confiança es convertia en sospita, i la sospita en norma.

Als carrers, però, la vida continuava. Hi havia qui recordava una veu, no gaire llunyana en el temps, que proclamava amb entusiasme: “España va bien”. Ho deia amb un somriure ampli, gairebé pedagògic, com si la realitat fos un relat que es pogués ajustar amb prou convicció. Però el virus ja hi era. Potser no es veia, però ja havia après a parlar aquell idioma.

Perquè aquest virus no només corrompia actes; corrompia significats. La paraula “servei” deixava de ser vocació i es convertia en estratègia. La paraula “legalitat” esdevenia una arma selectiva. I la paraula “confiança” —potser la més fràgil de totes— es dissolia com tinta en aigua bruta.

Hi havia, tanmateix, una resistència discreta. No sortia als titulars ni es proclamava en discursos. Era la gent que feia la feina bé malgrat tot, els que encara creien que la institució no era propietat de ningú, sinó responsabilitat de tots. Però aquesta resistència era silenciosa, i el virus, en canvi, era persistent.

Amb els anys, alguns van començar a preguntar-se si realment es tractava d’un virus extern o si, en el fons, era una forma de mirar el món que s’havia normalitzat. Una cultura de la sospita, de la impunitat selectiva, de la distància entre el que es diu i el que es fa.

I aleshores la pregunta ja no era si “España va bien”, sinó per a qui anava bé, i a quin preu.

Perquè potser el problema mai no havia estat només el virus, sinó la capacitat del cos de conviure-hi sense reaccionar. I en aquest silenci, dens i prolongat, es constatava  cada dia que  la malaltia avançava, i finalment només es mantenia el dubte , algú gosaria anomenar-la pel seu nom?