Sortit de la broma dels temps, Judes Iscariot, amb la bossa de monedes d’argent
penjada encara al muscle, passejava per
Jaén . El seu rostre, marcit pel remordiment etern, reflectia el pes d’una sola
decisió amb ramificacions còsmiques: la de vendre Jesús per trenta miques de
plata. Vagava Judes, condemnat a no trobar repòs, ni tan sols quan Jaén dormia
sota la protecció del seu castell vetust.
Aquell vespre, a la plaça empedrada, algú més però, travessava l’ombra: Cristóbal Ricardo Montoro
Romero , fill de la terra, nascut amb la mirada vivaç dels andalusos i el
coratge o la temeritat de qui mou muntanyes de números i pressupostos. Se li
atribuïen acusacions greus: haver manipulat comptes públics, desviar milions
d’euros de les arques comunes, i això havia deslligat una cadena de
desconfiances i ira silenciosa pels carrers d’Espanya.
La ciutat contemplà, atònita, la trobada de dues vides paral·leles, una
ancorada en el relat sagrat i l’altra en els llibres i titulars de premsa. I,
curiosament, com si el temps fos una gran roda, els seus destins
s’entortolligaven.
«Per què plores, germà?», preguntà Judes, tocant-li l’espatlla.
Montoro s’ajupí el cap. «Perquè la confiança que em van entregar l’he
venuda pel blat del poder...»
Judes assentí, esfullant records mil·lenaris. «Jo vaig vendre un home per
tal sols trenta monedes, pensant que era per bé, però el món va tremolar sota
el pes del meu error. Tu, amic meu, has tocat les arques comunes, el cor del
teu poble; la teva peripècia, com la meva, deixarà empremta en molts cors.»
Ambdós quedaren bocabadats en aquell crepuscle. Judes entenia el
remordiment de Montoro, i Montoro sentia a la pròpia carn la condemna de qui,
havent estat guardià, es converteix en botxí.
Amb el campanar marcant la mitjanit, les ombres s’encastellaren als murs i
el relat esdevingué ensenyança: la traïció —tant si és a un home just com al
poble sencer— arrossega el qui la comet pel llarg camí del penediment. Judes,
pres per sempre en el cercle d’una sola decisió; Montoro, lligat al judici d’un
futur que mai no oblidarà el pes dels milions perduts.
A Jaén, des d’aleshores, diuen que, quan el vent xiula entre oliveres, es
poden sentir dos plors: el d’un antic deixeble i el d’un fill modern de la
terra. Tots dos, cares d’una mateixa moneda.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació