RECORDEU LES CARTILLES DE MISSES DE L'ÈPOCA DE LA DICTADURA FRANQUISTA?

 Recordo de la meva infantessa que evitàvem – si era possible - relacionar-nos amb fills de guàrdia civils i/o policies, i molt especialment les converses que pugessin comportar parlar de la historia de les nostres famílies, per descomptat recelàvem fins del secret de confessió, anomenat també sigil sacramental, i les nostres confessions , molt freqüents es imitaven a reconèixer actes i/o pensament impurs, mai, mai, mai, cap dada dels pares i/o de la família.

Anava als escolapis de Sabadell, i això implicava l’assistència entre setmana d’almenys tres celebracions religioses, i ens donaven una cartilla de missa, en la que un cop acabada la missa dominical, el sacerdot ens havia de posar la data i el segell de la parròquia, a cada fulla hi havia espai per a dos funcions religioses, així, oberta la cartilla, hi havia espai per a quatre misses.

La IA, més artificial que intel·ligent perplexity.ai ,  genera una imatge " matussera " , si algun esser humà conserva encara una d’aquelles cartilles de missa, és pregat de fer-nos-la seguir a tribuna@guimera.info

Recordo que en alguna ocasió, si el sacerdot no estava molt pendent, posàvem el segell, a la part posterior de la següent fulla, i així ens “ estalviàvem una missa “, el control era força rutinari.

En una ocasió però, ens van revisar TOTES les cartilles de missa, i als que havíem posat el segell a la part superior de la següent fulla ens van castigar.

El primer pensament va ser que algú havia confessat el “ pecat “. Mai ho vam confirmar. El recel però a parlar obertament a la confessió s’havia instal·lat al nostre pensament.

Anys desprès – la vida dona molts cops – vaig constatar a la feina, a l’exercit – era l’època del Servicio militar obligatorio – com era de cert allò de que “el Diable sap més per vell que per diable, ”, i que abans que nosaltres el que ens semblaven estratègies originals, ja les havien practicat uns i descobert els altres feia anys i panys.

L’obligació de guardar el secret de confessió, anomenat també sigil sacramental, únicament la pot dispensar el penitent, i la revelació estava i està sancionada amb la pena d’excomunió.

L’estratègia d’evitar relacionar-nos amb fills de guàrdia civils i/o policies, i àdhuc de funcionaris públics nominats per “ mèrits de guerra “ va ser – i és encara – molt efectiva, no però, els recels sobre que els sacerdots guardessin el secret de confessió, anomenat també sigil sacramental.

L’exercici de l’advocacia em faria practicar també “ el secret professional” en relació a les converses amb les persones que em confiaven els seus assumptes, mai, mai, mai, el vaig trencar.

Des del primer dia, vaig separar clarament , la justícia, dels jutges, i de la màquina judicial del REINO DE ESPAÑA 

També, també, havia fet aquest exercici amb la fe catòlica, alguns dels que la prediquen i no la practiquen, i l'EMPRESA, ESGLÉSIA CATÒLICA,  que naixia del concili de Trento ,  celebrat en períodes discontinuats entre 13 de desembre de 1545 i 4 de desembre de 1563

Serveixi aquesta publicació de confessió. Demano l’absolució.

Amén !!