DEIXAR MORIR ÉS UNA ESTRATÈGIA POLÍTICA ADMISSIBLE ?.

 

Deixar morir ha esdevingut  una forma d’estratègia política quan la gestió pública, la negligència, la manca de previsió o la priorització de determinats interessos condueixen a l’abandonament explícit o implícit de vides humanes. Aquesta reflexió es fonamenta en dades concretes dels darrers anys, on l’impacte de la gestió o la manca d’aquesta ha estat letal en esdeveniments crítics com la pandèmia de la Covid-19, la DANA, els incendis forestals i el retard o desigualtat en els cribratges del càncer

Covid-19 i biopolítica . La resposta tardana i insuficient a la Covid-19 va implicar una mortalitat devastadora. A Espanya, l’excés de mortalitat real estimat fins a finals de 2021 fou de 162.000 morts, un 64 % més alt que les xifres oficials. Aquest excés de morts inclou tant víctimes directes com indirectes (derivades del col·lapse sanitari). Segons l’enfocament de Foucault, el biopoder usa la vida i la mort com a eines de gestió col·lectiva: la invisibilització d’aquestes morts, la seva despersonalització i la manca d’assumpció de responsabilitats són característiques d’aquesta estratègia.​

DANA, climatologia i mortalitat evitable. El desastre de la DANA de 2024-2025 a la Comunitat Valenciana ha deixat 237 morts oficials (xifra de setembre de 2025), convertint-se en la pitjor tragèdia natural del segle XXI a Espanya. Es multipliquen les crítiques sobre la insuficiència de plans d’emergència, la falta de manteniment d’infraestructures i la lentitud en les actuacions preventives i d’evacuació. Quan els governs no fan allò que la tècnica i la previsió científiques permeten, el resultat és una mortalitat que podia haver estat, si més no en part, evitada.​

Incendis forestals i gestió. L’estiu del 2025 passat destaca per la magnitud excepcional dels incendis forestals, amb més d’un milió d’hectàrees cremades a la Unió Europea, de les quals 403.000 a Espanya; a més, almenys 7 persones han perdut la vida combatent les flames, una xifra que supera la d’altres anys. Aquestes xifres són atribuïdes a l’escalfament global, però també a la manca d’inversió en gestió forestal, prevenció, i suport als professionals del sector. Polítiques que prioritzen l’estalvi pressupostari o retallen serveis essencials acaben afavorint la mortalitat.​

Cribratges del càncer: desigualtats i vides perdudes. En l’àmbit de la detecció precoç del càncer, la cobertura mitjana dels programes de cribratge colorectal a Espanya és només del 50 %, amb “molta desigualtat entre comunitats” i falta de transparència i actualització de les dades públiques. Segons algunes fonts, sis de cada deu morts per càncer colorectal podrien haver-se evitat amb un cribratge rutinari, i només nou de cada deu persones podrien sobreviure si es detecta precoçment. La decisió de no ampliar o universalitzar els cribratges és, en part, una “decisió política” amb conseqüències humanes quantificables.​

Quan l’Administració Pública  falla en la prevenció, la resposta ràpida o l’accés universal a la salut, el resultat es tradueix en morts evitables. L’automatització, la manca d'assumpció  de responsabilitats directes i la invisibilització , institucionalitzen l’estratègia de “deixar morir” com a opció política, encoberta sota la gestió de crisi. 

La reflexió sobre aquestes dades porta inevitablement a qüestionar una societat que tolera aquestes eleccions, o omissions, i  està avalant així,  una biopolítica que decideix qui pot viure i a qui s’ha de deixar morir.