LA PÀTRIA DE FEIJÒO

 

Hi havia un país orgullós de la seva història, o més ben dit, del relat que li havien explicat sobre ella. Els seus líders apareixien cada matí a la televisió prometent progrés i germanor, mentre exhibien un somriure d’espot electoral. Deien que aquell territori necessitava sang nova —“gent treballadora, amb valors tradicionals”— i van obrir els braços als emigrants de l’Amèrica del Sud. Els rebien amb banderetes i pancartes que deien “BIENVENIDOS A CASA”

 

a mesura però,  que els nouvinguts començaven a parlar, a expressar-se amb  els seus matisos en llengua  castellana  o que aprenien altres llengües locals, alguna cosa es torçava. Els mateixos que els havien abraçat els retreien un accent massa viu, una entonació sospitosa o, pitjor encara, l’interès per aprendre les llengües que el país havia declarat oficials però que mai no defensava. “Aquí tots parlem el mateix, no compliquis les coses”, deien els qui duien a la solapa el símbol de la unitat.

 

Mentrestant, les classes de les llengües autòctones tancaven per “manca de pressupost”. Les senyals bilingües desapareixien lentament com si s’haguessin esborrat soles. El país s’omplia de veus noves però buidava la seva ànima. Els nouvinguts, ja resignats, descobrien que aquell amor patriòtic era selectiu: els volien per treballar, no per parlar, ni per pensar.

 

I així, entre banderetes de plàstic i decrets sense afecte, la Pàtria seguia proclamant-se plural i oberta fins al dia que cap veu ja no recordà com sonava la paraula “respecte” en cap de les seves llengües oficials.