HEM DE LLENÇAR LA TOVALLOLA DAVANT LA CORRUPCIÓ AL REINO DE ESPAÑA?.

 

“Tirar la tovallola” en el context de la corrupció al Regne d’Espanya significa assumir que el sistema és tan degradat que no val la pena lluitar, però aquesta actitud només consolida l’endèmia i reforça les elits que es beneficien de l’espoli dels recursos públics. La corrupció és sistèmica, però no és genètica ni biològica: és el resultat d’unes regles de joc, uns incentius i una cultura política construïts històricament, i per tant es pot transformar amb decisions polítiques i socials concretes.​

Entre 2000 i 2020 s’han documentat milers de casos de corrupció política a l’Estat espanyol, amb una concentració molt alta en els dos grans partits de govern, cosa que mostra un patró estructural i no episodis aïllats. Aquesta persistència indica un sistema dissenyat (o adaptat) per permetre l’abús de poder: opacitat en la contractació, urbanisme com a font de rendes, i xarxes clientelars que confonen partit, administració i negocis.​

 

Els discursos que atribueixen la corrupció a suposats factors genètics o a un “ADN nacional” desvien el focus dels responsables reals: disseny institucional, mecanismes de control i cultura d’impunitat. Parlar de “cromosomes” o de defectes biològics serveix sovint per naturalitzar l’abús, presentar-lo com inevitable i deslegitimar la protesta i la reforma.​

Diversos treballs apunten a la combinació de poder discrecional i la hiperregulació complexa com a brou de cultiu de la corrupció: moltes normes, però també moltes escletxes interpretables i excepcions gestionades a dit. L’urbanisme, la contractació pública i la gestió de grans fons (per exemple europeus) emergeixen com a espais privilegiats de captura de rendes i complicitats entre càrrecs polítics i interessos privats.​

Alhora, la partitocràcia i la feblesa dels contrapoders (parlaments poc eficients, òrgans de fiscalització polititzats, mitjans dependents de publicitat institucional) afavoreixen que els casos siguin tractats com batalles entre faccions, no com a falles de sistema. El resultat és una democràcia qualificada per alguns analistes com a “defectuosa”, amb percepció creixent de corrupció i desconfiança ciutadana en les institucions.​

Acceptar que “tots són iguals” és una forma de rendició que reforça el cicle: menys participació crítica, més vot clientelar, més incentius per a l’abús. L’evidència comparada mostra que la corrupció disminueix quan canvien les regles: transparència radical, independència real d’investigadors i jutges, i costos electorals clars per als corruptes i per qui els cobreix, no per factors biològics o culturals immutables.​

A més, dins de la mateixa administració hi ha una majoria de funcionariat que, quan té instruments i protecció, pot actuar com a fre efectiu de l’arbitrarietat, demostrant que la corrupció no és una fatalitat col·lectiva sinó una opció de segments concrets del poder. Si el sistema s’ha “preparat” per facilitar la corrupció, també pot ser reconfigurat per dificultar-la i fer-la molt més costosa.​

Algunes línies d’actuació que poden reduir de debò la corrupció sistèmica són:

Reforçar els òrgans de control amb independència i recursos: intervencions, tribunals de comptes, agències anticorrupció i fiscalies especialitzades amb mandats i nomenaments blindats respecte dels partits.​

Simplificar i codificar la regulació per reduir discrecionalitat: menys laberints normatius i més procediments clars, digitalitzats i verificables, sobretot en contractació i urbanisme.​

Protegir i incentivar els alertadors (whistleblowers): canals segurs, garanties contra represàlies i reconeixement als qui destapen trames, tant dins l’administració com al sector privat.​

Transparència radical en diners i decisions: publicar en formats oberts tots els contractes, subvencions, reunions amb lobbies i trajectòries patrimonials de càrrecs abans i després de governar.​

Reforma de la partitocràcia: llistes desbloquejades o obertes, limitació de mandats, restricció estricta de portes giratòries i democràcia interna real per reduir el poder de cúpules que negocien quotes i favors.​

Educació cívica i cultura de la integritat: incorporar en l’educació i en la formació del personal públic una noció forta de servei i responsabilitat personal per dany a la cosa pública.​

A escala ciutadana, no “tirar la tovallola” implica combinar denúncia, organització i selectivitat en el suport polític. L’ús de dades públiques, observatoris ciutadans, plataformes que monitoritzen licitacions i patrimonis, i el suport a mitjans d’investigació són eines pràctiques per fer menys rendible la corrupció.​

També és clau trencar el relat de la inevitabilitat: assenyalar responsabilitats amb noms i cognoms, exigir dimissions i inhabilitacions, i castigar electoralment tant els autors com els encobridors, independentment del color de la bandera que enarborin. Això no garanteix un paradís virtuós, però transforma un sistema que ara genera un cas gairebé cada dos dies en un entorn molt més hostil per a la captura privada del que és comú.