AMORALS, TRUHANS,...

 

Els abusos de poder i de cos que encarnen figures com Trump i, ara, les acusacions contra Julio Iglesias, són el mirall brut d’una cultura que continua premiant l’home impune mentre degrada les víctimes i trivialitza la violència. La permissivitat social —del vot massiu al silenci còmplice, passant per l’adoració mediàtica— converteix aquests casos en símptomes d’un sistema d’un profund amoralisme, no en simples “excessos personals”.

Trump ha fet de la mentida sistemàtica, el menyspreu obert a dones, minories i adversaris, i l’ús intimidatori de la seva plataforma una forma estable de govern, convertint el càrrec en aparell de venjança i propaganda.

Organitzacions de drets humans han documentat com, més enllà del discurs, les seves polítiques han erosionat garanties bàsiques, perseguint col·lectius vulnerables i activistes, i normalitzant la idea que el poder pot trepitjar drets sense conseqüències.

Les denúncies de dues treballadores que  situen Julio José Iglesias de la Cueva (Madrid, 23 de septiembre de 1943)  en un context d’assetjament sexual, coacció i ambient laboral hostil mostren el mateix patró: jerarquia extrema, control del cos aliè, i por a perdre la feina com a eina de submissió.

​

Part de la reacció pública, entre la defensa acrítica del “mite” i el qüestionament reflex de les denunciants, revela fins a quin punt l’estrella masculina pot ser protegida com un patrimoni nacional, encara que això signifiqui sacrificar la credibilitat de les víctimes.

​Quan milions voten Trump sabent el seu historial de masclisme i abusos de poder, o quan responsables polítics corren a abraçar Iglesias en nom de la “cultura”, el que es legitima no és un individu, sinó un model d’home per sobre de la llei i de l’ètica.

Aquesta permissivitat s’alimenta d’una escala de grisos “tolerables”: del comentari sexual “sense importància” a l’assetjament sistemàtic, passant per bromes, tocaments i xantatge emocional, en un continuum de violència que només es reconeix quan ja és escàndol.

Els amorals i els truhans amb poder no existeixen en el buit: necessiten votants que relativitzin, fans que aplaudeixin, periodistes que blanquegin i institucions que mirin cap a una altra banda mentre el prestigi, els diners o la bandera facin de pantalla de fum.

Trencar aquest cercle implica deixar de preguntar “què ha fet exactament” ell, per començar a preguntar “què estem disposats a permetre” nosaltres; no hi ha canvi real mentre la societat continuï considerant més greu perdre un ídol que perdre la dignitat de les víctimes.