Als Estats Units ja tenien el guió imprès abans de començar el judici: “Ho va fer Maduro… o algú del seu entorn”, amb lletra grossa, patriòtica, i el segell de “Narco-Terrorism Conspiracy” com qui estampa una marca registrada sobre un producte d’exportació més.
El jutge només havia d’omplir els espais en blanc: data, número de causa i un parell de frases sobre “la fermesa de la justícia americana davant les amenaces al seu territori”.
En una sala lateral, decorada amb banderes, PowerPoints i mapes de rutes de cocaïna, un assessor va gosar preguntar si hi havia algun agreujant especial per a “enemics geopolítics recalcitrants”, però el codi penal no arribava a tant de refinament.
Li van recordar que, en tot cas, no podien copiar l’última innovació jurídica del Reino de España: l’agreujant molt qualificada de ser català, que funcionava com un comodí discret però infal·lible en determinats sumaris sensibles.
A Madrid, a la capella de Nuestra Señora del Lawfare, la confraria seguia les notícies amb una barreja de devoció i enveja, veient com el V Reich afinava els seus rituals legals en format global.
El cas del Fiscal General també havia tingut un final previsible, amb la incomoditat afegida però, que les Nacions Unides havien començat a fer preguntes impertinents sobre independència judicial, espionatge polític i altres temes que no quedaven bé als discursos institucionals.
Quan la relatora de l’ONU va anunciar que calia “valorar si havia quedat compromesa la independència judicial”, a la Confraria es van mirar com qui sent tocar a morts a l’altra banda del poble però reconeix perfectament la campana.
El problema, murmurava el Prior, és que en aquell organisme internacional dissortadament no comptaven amb funcionaris corruptes de confiança que ajudessin a traduir “lawfare” a “normal funcionament de l’Estat de dret”.
Mentrestant, a Washington, el V Reich avançava amb pas segur, combinant
sancions, extradicions exemplars i judicis mediàtics amb la mateixa alegria amb
què altres èpoques havien mobilitzat divisions blindades.
Els manuals interns ho anomenaven “defensa de la democràcia”, però a la trinxera dels acusats –a Caracas, a Madrid o a Barcelona– tenia exactament la mateixa textura antiga de sempre: l’Imperi administrant càstig amb togues, mentre proclama al món que només està impartint justícia.
I així, entre dossiers segellats i informes de relators incòmodes, el V
Reich seguia agafant embranzida, invisible als codis penals, però perfectament
identificable per qualsevol que hagués après a llegir entre línies una
sentència.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació