DEL GIMNÀS A L’HOSPITAL

 

Hi va haver un temps —no tan llunyà— en què els cossos lluents eren temples d’un nou credo. Ens havien convençut que la felicitat s’aconseguia aixecant peses i comptant calories, que la salvació era dins d’un batut de proteïnes i una selfie davant del mirall del gimnàs. El món volia músculs, no pensament; velocitat, no sensibilitat.

 

Era l’època del Kim Tarao, aquell que es vantava d’anar “del gimnàs a la Casa de Campo i de la Casa de Campo al gimnàs”, símbol d’una societat eufòrica, narcisista, que creia poder dominar-ho tot —fins i tot el temps, fins i tot la mort,  sota la pell bronzejada i els abdominals de marbre però,  hi bategava ja el verí invisible.

 

Avui, els gimnasos s’han convertit en sales d’espera. Aquell moviment —anar, tornar, repetir— continua, però el trajecte ha canviat: de la quimioteràpia a la quimioteràpia, de l’hospital al sofà, del somni de l’etern joventut al mirall que ja no enganya. Els mateixos cossos que abans competien per brillar ara lluiten per resistir.

 

Ens van vendre el progrés com una escalada, però potser només era un gir de rosca dins la mateixa gàbia. Ens van prometre salut, i ens van donar – i ens donen -  substàncies, pantalles, gasos, tensions, fums invisibles. Ens van parlar de llibertat, i ens van condemnar a una dependència més sofisticada: del consum, del rendiment, de la productivitat.

 

Potser avui caldria tornar a parlar del cos, però ja no com d’un trofeu ni com d’un camp de batalla. El cos com a brúixola, com a memòria, com a advertència. Perquè entre el gimnàs i la quimioteràpia hi ha una línia que hem traçat col·lectivament —amb pressa, amb orgull, amb ceguesa— i que potser encara som a temps d’esborrar.