En aquest país nostre, tan menut i tan obstinat, alguns costums són més que
una tradició: són una manera de respirar. El dijous, per exemple, olora a
paella. No cal mirar el rellotge ni preguntar quin dia és: n’hi ha prou amb
sentir aquell fumet que s’escapa per les finestres i et diu, amb veu de cuinera
de tota la vida, que avui el món torna a estar en ordre.
Hi ha dijous però, que s’esguerren
una mica. Aquells en què la vida t’imposa un altre calendari, amb hores que no
surten del rellotge, amb noms difícils i passadissos d’hospital. Dijous en què
la paella queda per fer, i el davantal penja entristit a la cadira.
Tanmateix, els catalans tenim un do antic — potser heretat del sol i del
vent de tramuntana— que ens fa repetir, tossuts i alegres: “Vindran més
dijous.” I ho sabem del cert. Perquè la paella no és només arròs ni sofregit;
és el gest compartit, la rialla a taula, l’aroma que omple la casa i et recorda
que la vida, malgrat tot, continua oferint-te racions de felicitat.
Així que deixem que el temps faci la seva feina. Quan arribi el dijous bo,
el del retorn a la cuina i a la festa domèstica, les nostres cuineres tornaran
a triomfar amb aquell arròs que sembla fet per mans celestials, esposes, mares.
I entre cullerada i cullerada, direm, mirant-nos als ulls: veus com sí? encara
hi ha molts dijous esperant-nos.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació