NO A LA VIOLÈNCIA

 

Un vell savi de ciutat predicava que la plenitud consistia a escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill.

Els alumnes el veneraven. Ell, satisfet, signava exemplars i regava el seu roure cada diumenge, mentre el fill estudiava en  una escola privada de perfecció.

Als afores però, els arbres cremaven. A les fronteres, els fills s’ofegaven. I als llibres, les paraules morien abans d’arribar a les escoles. Les mans que escrivien informes policials també escrivien condemnes. Les mateixes que disparaven, després plantaven banderes.

Quan les notícies mostraren un altre jove abatut per una patrulla qualsevol —ICE, Iran, Marroc, quin nom importa?—, la gent començà a sentir una remor subterrània: un desig antic, dens, com la saba. No era tristesa, era revenja.

 https://www.youtube.com/watch?v=RiCSKOYKJAY

El savi va escriure un llibre més, Sobre la Llei i la Pau, va plantar una altra alzina “per les víctimes” i va dir al fill que tot passaria.

Però el poble no volia llibres, volia justícia. No volia arbres, volia arrels. No volia fills per sacrificar.

I una nit, calladament, van començar a escriure ells: no amb tinta, sinó amb memòria. Van plantar, no arbres, sinó veritats obstinades. I van tenir fills que ja no obeïen, sinó que recordaven.

Quan el professor va sortir al carrer i va veure el bosc immens —aquell bosc de noms, de cendres i de crits—, va entendre massa tard que la plenitud no era una frase de postal, sinó una esmena:

Escriure justícia, plantar consciència, i tenir memòria.