RETORN AL PASSAT

 

Vivim en un planeta on els rellotges no marquen la mateixa hora. No em refereixo al mer fus horari, sinó al temps interior de les societats. Mentre alguns humans naveguen pels mars de la intel·ligència artificial, del pensament ecològic i de la ciència genètica, d’altres encara encenen foc amb pedres, no per necessitat física, sinó moral. L’evolució de la consciència, sembla, no és sincrònica.

 

Hi ha racons del món on les persones viuen com si tot just haguessin descobert el ferro, on la vida val menys que un tros de terra o una bandera. I n’hi ha d’altres, on tot sembla avançat, però sota la superfície moderna hi cou la mateixa violència primitiva: la de l’odi, la por i la dominació. Les dècades terribles dels anys trenta i quaranta del segle XX —a Europa i més enllà— semblaven lliçons apreses, però han ressorgit com un eco obstinat. Els fantasmes del feixisme, del fanatisme i del menyspreu pel diferent tornen a desfilar disfressats de seguretat, patriotisme o fe.

 

Mentrestant, Palestina continua sagnant cada dia, Nicaragua viu entre la repressió i la impotència, Groenlàndia s’escampa en forma de gel que es fon lentament: cadascuna d’aquestes terres és una mostra d’aquest rellotge universal que avança a ritmes desiguals. Uns moren esperant justícia, mentre d’altres juguen a ser déus en el laboratori o al mercat financer. I a mig camí, milions miren sense veu com el món es desfà entre pantalles.

 

El drama no és la diferència tecnològica, sinó la dissociació moral. Hem après a fer volar drons, però no a fer volar la compassió. Fabriquem llenguatges per a màquines, però som incapaços de parlar-nos amb veritat. Potser l’autèntic progrés no és el que ens fa més capaços, sinó el que ens fa més humans.

 

I així va girant la Terra, com una esfera descompassada, on uns poques viuen al segle XXI, d’altres a l’Edat de Pedra, i molts —massa— sospiren per escapar del retorn constant dels anys trenta.

Els enemics es combaten, no es compten