RODALIES DE CATALUNYA. CAUTIVOS Y DESARMADOS,…

 

La suspensió de Rodalies a Catalunya aquests dies, amb la circulació pràcticament bloquejada per la negativa dels maquinistes a conduir sense garanties, té alguna cosa de “parte de guerra”, però amb el sentit radicalment invertit: aquí no hi ha un exèrcit “cautivo y desarmado”, sinó una ciutadania atrapada i desprotegida entre institucions que es passen la responsabilitat i uns actors corporatius que han pres consciència del seu poder de xantatge sobre la vida quotidiana.

En poques hores, Catalunya ha viscut dies sencers sense Rodalies: aturada generalitzada del servei, negociacions d’urgència entre Generalitat, Renfe, Adif i el sindicat de maquinistes Semaf, i milers de persones sense poder arribar a la feina o als serveis essencials. Oficialment, el relat és la “seguretat”: després d’accidents greus com el de Gelida, amb un mort i desenes d’afectats, els maquinistes afirmen que no tornaran a conduir si no es garanteix la integritat de via i material. Però en la pràctica, el que el país rep per altaveus és una mena de comunicat lacònic: “el servei està suspès fins a nou avís”, sense autocrítica estructural ni assumpció de responsabilitats polítiques de fons.

L’últim parte de guerra del 1939 proclamava que, “en el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Era una veu única, vertical, que anunciava no només el final d’una guerra, sinó l’inici d’una llarga captivitat política i moral per a la societat vençuda. El contrast amb la situació actual és profund: avui no hi ha un bàndol vencedor únic, sinó múltiples poders parcials (empresa pública, administracions, sindicat professional) que pugnen pel relat del desastre ferroviari, mentre els usuaris queden col·lapsats i desinformats, sense veu pròpia ni mecanismes reals per intervenir-hi.

Una possible reescriptura irònica del parte seria: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el usuario de Rodalies, han alcanzado las partes implicadas sus últimos objetivos corporativos. El servicio ha terminado.” Aquesta caricatura apunta a la sensació de fons: els qui pateixen no són els qui decideixen, i els qui decideixen calculen costos polítics, laborals o pressupostaris, però rarament el cost vital d’hores diàries perdudes o d’un contracte que no es renova perquè has arribat tard tres dies seguits.

El parte franquista era la culminació d’un procés en què una part de l’exèrcit, amb suport exterior, s’erigeix en subjecte únic de sobirania: es parla de “tropas nacionales” com si representessin tot el país, i es nega la legitimitat i fins i tot l’existència política de l’altre. En l’actual crisi de Rodalies, el sindicat Semaf es presenta com a garant únic de la seguretat, qüestionant obertament les revisions d’Adif i exigint auditories i informes tècnics propis, mentre el govern i l’empresa es presenten al seu torn com a gestors responsables que no poden acceptar un “bloqueig inadmissible” del servei.

No és el mateix, ni de bon tros: un sindicat de maquinistes defensant condicions de seguretat no és equiparable a un exèrcit sublevat imposant una dictadura. Però hi ha un eco incòmode: la tendència a actuar com a “cos tancat”, amb una lògica interna que s’imposa sobre l’interès general i que utilitza la força de fet (armes ahir, palanca crítica d’un servei essencial avui) per fer prevaldre la pròpia posició. Quan cadascú parla en nom d’una part i ningú no assumeix la veu del conjunt, el país queda reduït a escenari d’una pugna de corporacions.

Tant en el parte del 39 com en els comunicats actuals sobre Rodalies, allò que gairebé no apareix són les biografies concretes de les persones afectades. El relat franquista convertia la població vençuda en abstracció: “ejército rojo”, “la guerra ha terminado”, sense nom ni dol per als morts propis de l’altre costat. El relat institucional i corporatiu actual converteix els usuaris en “afectats pel servei” o “viatgers perjudicats”, categoria administrativa que es resol amb disculpes genèriques i promeses de millora, però que no comporta responsabilitat efectiva ni reparació del temps i oportunitats perdudes.

En canvi, els morts “propis” sí que apareixen amb força: Semaf subratlla amb raó la mort de companys a Gelida i Còrdova com a element central del seu malestar i del seu “estat anímic”. És humà i legítim, però reforça una asimetria: el sofriment del col·lectiu organitzat es converteix en palanca política; el sofriment dispers de la ciutadania usuària queda diluït en estadístiques.

El parte franquista acabava amb una frase contundent: “La guerra ha terminado”. Però la guerra, per a molts, només començava llavors en forma de repressió, exili i silencis. En el nostre “parte ferroviari”, cada anunci de “normalitat restablerta” després d’un acord puntual amb els maquinistes o d’unes inspeccions addicionals a les vies sona buit mentre ningú no afronta la qüestió central: com s’ha arribat a un sistema de transport públic tan vulnerable, tan infrafinançat i tan exposat a la combinació letal de negligència tècnica, càlcul polític i corporativisme sindical.

Potser la reflexió més incòmoda és aquesta: la democràcia no es juga només en urnes i parlaments, sinó en la capacitat de garantir drets bàsics quotidians (mobilitat, seguretat, temps de vida) sense que cap actor pugui segrestar el conjunt per imposar el seu relat. Quan el servei públic es converteix en camp de batalla i el ciutadà se sent, altra vegada, “cautivo y desarmado”, és que el llenguatge del vell parte encara supura en les esquerdes del present

Urgeix  la creació d’un cos de maquinistes català que progressivament es faci càrrec de forma exclusiva  d’aquesta tasca.