CAMÍ D’EMMAÚS

 

El relat dels apòstols d'Emmaús, narrat a l'Evangeli de Lluc (24:13-35), explica com, el mateix dia de la Resurrecció, dos deixebles —un anomenat Clèofas i l'altre anònim— caminen des de Jerusalem cap al poble d'Emmaús, a uns 11 quilòmetres de distància. Estan decebuts i conversen sobre els esdeveniments recents: la crucifixió de Jesús, les dones que van trobar la tomba buida i els rumors de la seva resurrecció. Absorts en la seva tristesa i confusió, no reconeixen Jesús quan se'ls acosta i comença a caminar amb ells.

 

Jesús els pregunta pel seu diàleg i els reprèn amb afecte: «Feixucs d'enteniment per no creure tot el que han dit els profetes». Després, els explica les Escriptures, mostrant com era necessari que el Messies patís abans d'entrar en la seva glòria, fent que els seus cors «s'abrusin» dins d'ells mentre parla. Quan arriben a Emmaús, l'inviten a quedar-se. És al partir el pa quan els seus ulls s'obren, el reconeixen i ell desapareix. Immediatament, tornen corrents a Jerusalem per compartir-ho amb els altres deixebles.

 

Aquest relat connecta perfectament amb la idea que «massa sovint no veiem el que tenim al davant, capficats amb el que succeïa dies enrere». Els deixebles estan tan obsessionats amb el passat —la mort de Jesús, les seves expectatives frustrades— que no reconeixen la Presència viva just al seu costat, malgrat els signes (la seva companyia, les paraules que els il·luminen). Simbolitza com ens perdem la realitat present per rumiar el que ja va passar, fins que un gest quotidià —la fracció del pa, com l'Eucaristia— ens desperta i ens fa girar cap al futur amb esperança.

És un recordatori etern: Déu camina amb nosaltres, però cal obrir els ulls més enllà del nostre «camí d'Emmaús» personal.