La tarda d’aquell divendres, quan el sol s’enfosquia darrere del turó del Gòlgota, Jerusalem semblava retenir la respiració. Als carrerons estrets, les veus s’apagaven abans de fer-se eco, com si fins i tot les pedres temessin ser delatades. Els deixebles, dispersos i fidels alhora, es trobaven en silenci, amb l’espasa de la por penjada a cada mirada.
La mort de Jesús no havia estat l’última. Les notícies s’escampaven com una boira: Llàtzer, Jaire i la seva filla, el jove de Naim… tots ells, testimonis d’un miracle que el Sanedrí volia esborrar de la memòria del poble, havien trobat la seva fi sota mà sospitosa. “No és morta la carn, és morta la prova”, murmurava Pere, amb els ulls clavats a terra. I el record del rostre colpejat de la Verònica era encara massa viu per mirar el futur amb serenor.
Enmig d’aquest clima de pànic, Esteve, el diaca de paraula ferma i mirada directa, s’alçava com una veu incòmoda entre els prudents. Parlava amb un foc que no buscava refugi, convençut que la veritat, si era amagada, moria asfixiada. “Si el mestre va callar davant la mort, nosaltres parlarem davant el món”, deia. Però els altres, més avesats a la discreció que a l’heroisme, li suplicaven prudència.
Els guardians de la Llei però, volien apagar la llavor abans no germinés. I
el poble, dividit entre el respecte a la tradició i l’encís d’un missatge nou,
esdevenia còmplice per por o per rutina. Quan Esteve fou acusat de blasfèmia,
molts callaren, no per falta de fe, sinó per excés de vida.
La lapidació tumultuària fou breu i
brutal. El cel, encès del roig del capvespre, semblava obrir-se en dos. Entre
els crits, Esteve només va respondre amb una pregària, no de venjança, sinó de
clemència. Aquell silenci —el de la paraula que perdona mentre cau— seria el
primer gest d’una resistència que cap imperi podria tallar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació