El diumenge 22.3.2026 anava a l’Ajuda de Balenyà a oir missa, avui l’evangeli
ens parlava de Llàtzer al que qualifica d’amic estimat de Jesús , ningú no sap
ben bé quan i com es van conèixer Jesús
i Llàtzer.
Alguns diuen que fou en un camí de Judea, quan el Mestre —sol, cobert de
pols— s’aturà a ajudar un home que havia caigut per la set.
Altres afirmen que fou Maria, la
germana gran, qui els va presentar, un vespre en què la casa de Betània
s’omplia de l’olor d’oli encensat i de pa recent fet.
El cert és que, des d’aquell dia,
Llàtzer va mirar Jesús amb aquells ulls de qui ha trobat una llum capaç de
fer-li oblidar les ombres.
Van ser amics d’aquella manera silenciosa i profunda que no necessita
paraules. Jesús trobava en ell una mena de repòs, un lloc on no calia predicar
ni guarir, només ser. Llàtzer, en canvi, descobria en el Mestre el coratge de
creure en la vida, fins i tot quan la mort semblava invencible.
Quan Llàtzer va emmalaltir, Jesús era lluny. A Betània, les germanes es
desesperaven. “Si ELL hi fos, el meu
germà viuria”, deia Maria amb els ulls plens de llàgrimes. Però el Mestre
arribà tard, quatre dies després que el silenci hagués ocupat la cambra. Alguns
li ho van retreure. Ell només demanà que
traguessin la llosa. Ningú no entenia res. L’olor fosca de la mort ja omplia
l’aire.
Llavors, amb una veu que semblava travessar segles i pedres, digué:
“Llàtzer, surt fora !”. I ell, com si
despertés d’un somni antic, sortí embolcallat encara amb les faixes. No hi
hagué crits, ni miracles que calguessin explicar. Només un home tornava al món
perquè un altre havia cregut que la vida podia més que l’oblit.
Després de la crucifixió de Jesús, molts buscaven signes per continuar
creient. Un dels signes més clars caminava per Betània, mirant
els camps, donant gràcies i callant. Llàtzer era el record viu del que tots
volien oblidar: que la mort no té la darrera paraula. Aquell testimoni, tan pur
i tan insuportable per als poderosos, esdevingué amenaça.
El Sanedrí l’acusà d’heretgia, de confondre el poble. Ell no es defensà.
Només digué: “Jo he mort, i he vist que Déu respira fins en el silenci”. Aquell
vespre, el van matar en secret, darrere les oliveres, perquè no alcés més la veu.
Diu la tradició que, abans de caure, va somriure, un instant abans de tornar al silenci, va
sentir novament la veu que un dia el cridà fora del sepulcre.
Llàtzer, esdevé un dels SECUNDARIS D'OR:
https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2026/03/secundaris-dor-llatzer-el-testimoni.html
https://www.guimera.blog/tribuna/secundaris-dor-sant-josep/
https://www.guimera.blog/tribuna/maria-de-magdala-la-magdalena/
https://www.guimera.blog/tribuna/malcus/
https://www.guimera.blog/tribuna/la-veronica/
Compartiu la publicació amb els vostres amics creients.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació