EL RETORN

 

L’autobús pujava lentament per la carretera plena de revolts entre Guardiola de Berguedà i Gósol,  començava a fer-se fosc aquell vespre d’estiu del 1973, i ningú no va donar importància al jove que havia pujat a Guardiola  : barba curta, túnica de lli gastada, ulls d’un gris impossible. Només duia una bossa petita i una mirada d’una serenor gairebé feridora.

Quan va baixar a la plaça mig buida de Gósol , els vells el van mirar com si fos un hippie més dels que començaven a aparèixer pel Pirineu. El jove,  caminant entre ells, va dir amb una calma que trencava l’aire sec:

—La pau sigui amb vosaltres.

Una dona, alçant la cella, li va contestar fluixet:

—Amb nosaltres no n’hi ha, de pau, fill meu.

Ell va somriure tristament i va seguir caminant, fins arribar davant de la caserna de la Guàrdia Civil. Allà, dos agents amb el tricorni recte i els fusells penjant de l’espatlla feien guàrdia sota el retrat del Caudillo penjat a dins, visible des de la porta oberta. Jesús —ningú no el coneixia encara, però així s’anomenava— els va mirar als ulls i, amb veu neta i en català, els digué:

—   - La Pau sigui amb vosaltres, germans.

El temps es va aturar un instant. Un dels guàrdies va torçar el gest.

—¿Qué dice usted? ¡Hable en cristiano! —va bramar, amb aquell to de superioritat ofesa que només pot tenir qui obeeix cegament.

Ell, sense canviar l’expressió, va repetir-ho, tan suau com abans:

—He vingut a portar-vos la pau.

L’altre guàrdia va riure nerviós, i li va bufetejar la cara. “Ningún rojo ni cura loco nos va a hablar así”, va remugar. El jove no es va moure. Com més l’agredien, més tranquil semblava. Quan el primer cop de fusell el va fer caure, de la seva bossa va sortir un pam de pa i una mica de vi que s’escampà pel terra com sang beneïda.

La dona del forn, que ho veia des del cantó, va xisclar. Dels balcons, algú va fer el senyal de la creu. Els dos guàrdies, sobtadament, van quedar immòbils —com petrificats per l’horror del que acabaven de fer - . Ell, estès a terra, va obrir els ulls un últim cop i va murmurar:

—Pare perdona’ls , no saben el  què fan.

Quan la foscor el va cobrir, una veu va recórrer el poble com un vent antic: “Torna a començar”. Les llums es van apagar uns segons. I, en tornar-se a encendre, allà on hi havia el cos només quedava la taca del vi i un feix de flors blanques obrint-se entre la pols.

Aquell estiu, el poble va començar a parlar català sense por. Els guàrdies van ser traslladats, i a la caserna, darrere el retrat del Caudillo, algú hi va escriure amb guix:

“La pau sigui amb vosaltres.”